Escrits amb els dits

La independència de Catalunya és com la pau al món, la justícia social o tenir una figura esvelta i saludable: la voldria molta més gent de la que realment està disposada a moure un dit per obtenir-la. Això és així i la resta són romanços més o menys elaborats, més o menys factibles i menys que més resolutius.
És cert que en l’última dècada l’independentisme ha passat a ocupar el centre del discurs polític a Catalunya, que sociològicament els que volem que Catalunya sigui un estat com qualsevol altre (i, si pot ser, una mica millor) ja no som mirats per la resta amb aquella superioritat condescendent dels que s’atribueixen la raó, i fins i tot molts d’aquells savis condescendents s’abracen a la causa sobiranista perquè veuen que, cada dia que passa, la balança es decanta en favor de la llibertat del nostre país. Ara bé, una cosa és que cada cop hi hagi més gent convençuda, o persuadida, o resignada que l’autonomia que ens cal és la de Portugal (sense que a nosaltres ens hagin de rescatar els alemanys), i una altra molt diferent és que, a dia d’avui i a curt o mitjà termini, hi hagi cap perspectiva raonable que ens porti a pensar que aquesta convicció popular creixent es tradueixi en alguna realitat política. La Catalunya política és avui un garbuix de partits espantats per la crisi i sacsejats fins a l’extenuació pels problemes interns. La pitjor actitud per fer front al sistema espanyol de partit únic, encara que sigui amb sortida doble, una cap al centredreta nacionalista i l’altre cap a l’extrema dreta nacionalista, llegiu-hi PSOE-PP. És la pitjor manera de fer front a l’ofensiva unitarista espanyola i de contrarestar el pes electoral dels espanyols que viuen i treballen a Catalunya i que, per més que ho digués el president Pujol en el seu moment, no són ni seran mai catalans per la senzilla raó que no tan sols no els interessa ser-ho sinó que, per postres, pretenen que nosaltres ho deixem de ser.
Fins aquí l’anàlisi del problema. A partir d’ara, les solucions: no hi ha solucions.
No hi ha solucions mentre tots aquells que volen la independència votin partits que no són independentistes. No hi ha solució mentre els partits independentistes facin la pena que fan. No hi ha solució mentre defensem la nostra llengua parlant castellà a la mínima que podem intuir que algú no ens entendrà. No hi ha solució mentre tinguem una classe empresarial venuda per por a no vendre. No hi ha solució mentre continuem exercint d’espanyols portant la E ben visible a la matrícula del cotxe; no hi ha solució mentre continuem tenint l’ordinador o el mòbil configurats en castellà, mentre atenguem a les veus llunyanes del telemàrqueting en llengües que no són la nostra; mentre comprem en establiments on no tenen els productes etiquetats almenys en català. No hi ha solució mentre ens continuem escopint a la cara cada vegada que ens mirem al mirall. No hi ha res a fer perquè som una colla de bocamolls que ens passem el dia marejant la perdiu. Si volem la independència és tan senzill com comptar-nos i, si som prou, marxar. I que vinguin a buscar-nos, davant de tot el món observant. (Publicat a Presència el 18 de setembre de 2011)