Escrits amb els dits

La paraula emprenedor i el seu corresponent femení han fet fortuna els darrers anys com a perfeccionament del concepte d’empresari, un terme més econòmic o directament relacionat amb el negoci. El mot emprenedor està més enfocat a destacar l’aspecte creatiu o innovador i la capacitat d’assolir riscos i impulsar projectes de persones que fins i tot poden no ser estrictament propietàries de cap negoci sinó que, almenys inicialment, treballen com a autònoms o per compte d’altri. Normalment l’èxit que obtenen amb la comercialització de les seves idees els serveix per consolidar projectes personals a partir dels quals, sovint, construeixen un petit, mitjà, gran o grandíssim imperi. D’emprenedors famosos, en tenim a gavadals, començant per Bill Gates i Steve Jacobs i continuant per altres de menys coneguts a escala internacional però que es van obrint camí en els seus respectius sectors professionals.
Són menys coneguts que els futbolistes i, deixant de banda algunes excepcions, guanyen força menys diners, però tenen una certa valoració en els àmbits social i empresarial. Al cap de l’any, al nostre país es fan molts congressos i trobades i fòrums i reunions en els quals una concurrència embadalida assisteix a l’exposició de la vida i miracles de l’emprenedor, que desgrana amb més o menys gràcia, tot i que en general solen ser excel·lents comunicadors, com ha arribat a la vida. Molta intel·ligència, una mica de drama inaugural, molta èpica i un pessic de sort. I aquí tenim un triomfador. La gent els aplaudeix i s’hi fa fotos i s’intercanvia targetes amb ell i se’n fa seguidora a Twitter i a Linkedin i a totes les xarxes socials hagudes i per haver. Són un model, són un exemple per a les generacions presents i futures. Uns personatges generosos que, a més, tenen la deferència de posar en comú les claus del seu èxit, per si pot servir d’inspiració a algú.
Realment molt interessant i profitós. Però poc realista. No dubto que s’hagi de valorar i premiar i lloar i escoltar els grans emprenedors d’aquest país i del planeta sencer. Però si analitzem el món de l’emprenedoria, podrem constatar que per cada personatge d’èxit n’hi ha uns quants centenars que s’han estavellat. Probablement tan o més preparats i amb idees d’una originalitat similar. Gent que ha subestimat la importància que, al cap i a la fi, té el factor sort en les seves múltiples manifestacions. No haver estat al lloc oportú en el moment adequat, o haver topat amb un cop de mala fortuna inesperada quan tot estava encarrilat. Quants casos en coneixem. Molts d’oïdes, però pocs en profunditat perquè tendim a defugir els malastrucs i centrar-nos a seguir només la roda de l’èxit, a veure si ens hi podem enfilar.
No estaria malament que, de tant en tant, s’organitzessin congressos de fracassats, on persones igualment intel·ligents, dinàmiques i imaginatives expliquessin les seves històries personals d’infortuni empresarial o professional. Segurament no serien tan agradables de seguir, però probablement les lliçons que n’aprendríem ens farien tocar més de peus a terra a l’hora de voler triomfar en la vida. (Publicat a Presència el 25 de setembre de 2011)