Escrits amb els dits

Només amb una barra com la que té el rei d’Espanya es pot afirmar que al país (el seu, i de retruc el nostre) encara li queden molts sacrificis per deixar enrere la crisi econòmica, i després quedar tan tranquil. Que aquest senyor no té el més mínim sentit del ridícul polític ni de la responsabilitat històrica (i si mai l’ha tinguda l’ha perduda fa temps) ja ho sabíem des que va dir-nos que el castellà és una llengua que no ha estat mai imposada, una barrabassada que no tan sols no li ha reportat cap problema amb els catalans sinó que, submisos com som, alguns de Girona, per exemple, no han dubtat a continuar rient-li les gràcies i li han muntat una paradeta a l’hereu perquè es pugui entretenir, venir de tant en tant a fer un bon tec pagant nosaltres i treure a passejar una mica la senyora pels incomparables paratges gironins.
Siguem seriosos. Com pot apel·lar al sacrifici un individu que viu de la rifeta i com un rei (d’aquí deu venir la dita) a compte del que paguem tots? Què en sap, en Borbó, de sacrificis econòmics? Què ens ha de sortir a explicar? Francament, cansa una mica, cada cop més, haver de suportar aquesta desfilada de sangoneres espanyoles que, amb corona o sense, es foten del mort i de qui el vetlla mentre tots aquells que intentem tirar famílies i projectes endavant les passem magres per anar fent i pagant el delme. Sí, sí, admeto que el meu argumentari està fet pel broc gros, i que la cantarella de republicà rondinaire resulta carregosa, però, coi, és que, enmig de tant de llagoter i tanta gara-gara i tant ajupir el cap, si ningú no piula la gent encara es pensarà que això de la monarquia és una cosa normal. (Article publicat a El Punt Avui el 30 de setembre de 2011)