Escrits amb els dits

Hi ha lectors tan exhaustius que fins i tot s’entretenen repassant el Boletín Oficial del Estado (BOE), una publicació claferta d’assumptes de gran interès però més pesada de llegir que els articles de Juan Manuel de Prada, per posar només un cas de ploma plúmbia de les lletres hispàniques, que són moltes i molt hispàniques. Deia que hi ha lectors tan exhaustius, doncs, que fins i tot llegeixen el BOE. És el cas d’un company que m’ha fet arribar una licitació pública curiosa: la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre convoca un procediment obert per al subministrament i distribució domiciliària dels lots de Nadal per a empleats. L’anunci especifica que el repartiment s’haurà de fer només a la Comunitat de Madrid i la província de Burgos. S’hi afegeix que el valor estimat del contracte serà de 638.375 euros per dos anys i que el nombre de paneres que caldrà subministrar i distribuir, serà de 1.825 unitats anuals. Un càlcul ràpid ens porta a la conclusió que cada lot sortirà per uns 175 euros.

Unes senyores paneres. No especifica en cap moment quin tipus de productes ha de contenir, tot i que barats no sembla que ho siguin, ni tampoc de primera necessitat, perquè cal suposar que els senyors de la moneda i el timbre no passen pas gana. Tampoc no m’he entretingut, ni al meu informador tampoc ni li ho demanaré pas, a repassar tot el BOE per veure quant es gasta en total l’administració de l’Estat en regals de Nadal als empleats públics, ni tampoc si aquest costum també està consolidat també a Catalunya en l’administració nacional i municipal, per bé que em consta que en molts ajuntaments les retallades en aquest sentit han estat dràstiques.

Arribats a aquest punt, a banda d’exposar el cas i manifestar una certa sorpresa se suposa que també hauria de prendre posició, que per això esteu llegint un article d’opinió i no pas fent el sudoku, i sostenir de manera vehement que ja està bé d’aquest malbaratament de recursos públics. Ah! I aprofitar per tocar una mica més el botet als funcionaris i enfilar-me com una carbassera i repartir a tort i a dret un bon grapat d’imprecacions.

No ho faré pas. No ho faré perquè el negoci dels lots de Nadal ocupa molts treballadors. I encara em passaria com a aquell redactor del diari anarquista Solidaridad Obrera, que un dia de juliol de 1936 va llançar una diatriba incendiària demanant l’abolició dels barrets a Catalunya, qualificant-los d’indumentària burgesa. L’endemà tenia la plaça de Sant Jaume plena de sindicalistes i empleats de les fàbriques de barrets reclamant una rectificació i, posats a demanar, exigint el cap del pobre periodista no pas precisament per emprovar-li un barret. Un cas similar al que, més recentment, ha passar a un desafortunat opinaire que va comparar els polítics hipòcrites amb els venedors de concessionaris de vehicles, la qual cosa li ha reportat la queixa indignada, i carregada de raó, per part d’un antic venedor de cotxes. El periodista ja ha demanat disculpes. Ho sé segur perquè l’article, que alguns recordareu d’haver llegit fa només un parell de setmanes aquí mateix, el signava un servidor. (Article publicat a Presència el 2 d’octubre de 2011)