Escrits amb els dits

Portada del llibre

Els que ens dediquem a escriure encara que sigui un material de consum immediat i distància curta com és l’articulisme de premsa, tenim el costum insà de llegir-ho tot, sigui breu, llarg, prim o gruixut, amb una visió comparativa malaltissa. La majoria hi sortim perdent, per més pagats de nosaltres mateixos que siguem, per més autoestima que alimentem i per més cregut que ens ho puguem arribar a tenir. I per més falsa modèstia que exsudem. Sempre trobem algú que ho fa millor que nosaltres. De vegades, fins i tot, trobem algú que ho fa pitjor.
Posar una paraula i després una altra i construir un missatge intel·ligible sobre un paper, o a l’altra banda del vidre d’una pantalla, és moderadament senzill si un ha rebut una educació bàsica solvent, hi posa interès i persevera amb constància i dedicació durant una bona colla d’anys de manera disciplinada i sistemàtica. O bé, o també, si en depèn la manutenció i supervivència en aquesta vall de llàgrimes. La necessitat sempre aporta un plus de prestància a qualsevol tasca, per més difícil que es presenti.
A partir d’aquí, comença el llarg trajecte cap al talent. Un recorregut que només uns quants són capaços de fer sense quedar ressagats pel camí o asseguts en un marge, rendits o depassats per una empresa que supera les seves capacitats. N’hi ha que el talent el porten de fàbrica. N’hi ha que progressen amb celeritat i l’assoleixen en vida. N’hi ha que són reconeguts després de morts. N’hi ha que se senten incompresos però persisteixen precisament amb la fàtua creença que seran reconeguts després de morts. Aquests últims són els pitjors. Els més incapaços de prendre consciència de la seva pròpia nul·litat. N’hi ha, també, que construeixen un estil treballosament amb el pas dels anys i de les pàgines escrites.
Tots, però, sense excepció, mirem de reüll tota la producció escrita que ens envolta. Classifiquem els referents segons si ens generen més o menys enveja, que és la manera de processar l’admiració entre els que treballem en un mateix sector.
Tota aquesta peroració és per dir-vos que acabo de tenir un atac d’enveja llegint un llibre. Es diu HHhH i el signa un tal Laurent Binet. És la seva primera obra. Ha guanyat el Goncourt per a debutants amb un trepidant relat sobre l’anomenada Operació Antropoide, destinada a assassinar el terrible dirigent nazi Reinhard Heydrich. Una història a mig camí de l’assaig i la novel·la, tot i que potser hi ha molts assajos que passen per novel·les simplement perquè estan ben escrits. Binet desenvolupa la trama mostrant-nos alhora tot el procés de recerca, les seves reflexions metodològiques i els dubtes creatius, en un interessantíssim work in progress que resulta brillant. No us en puc dir res més perquè estic arribant al final d’un article que hauria sortit millor si hagués equilibrat més l’espai destinat a les disquisicions preliminars i el reservat al tema a tractar. Un exemple pràctic del típic articulista que encara té marge de millora. Tanmateix, confio que, amb el que us he dit de HHhH, us hagin vingut prou ganes de llegir-lo. Si més no per saber què coi significa aquest títol tan estrany. (Publicat a Presència el 23 d’octubre de 2011)