Escrits amb els dits

Han estat uns anys amb alts i baixos, amb somriures i llàgrimes, amb esperances i frustracions, amb dies bons, dies dolents i dies insuportables. Com en totes les relacions de parella. Al principi, només molt al principi, semblava que això nostre podia funcionar. Ja fa més de tres dècades del primer cop que vam donar-nos el vot de confiança. Ens hem fet grans i hem madurat, i aquelles esperances dipositades en la nostra relació s’han anat embordeint. Suposo que ho deus haver notat, però això ja no és el que era. Allò que va
començar com un estira-i-arronsa més o menys cordial, que va continuar en una situació de disputes puntuals per temes menors, pel dia a dia, ha anat pujant de to i les coses han arribat a un nivell de tensió insuportable.
Tu i jo no ens entenem i, cosa que és pitjor, no ens volem entendre. La situació ha arribat a un límit de deteriorament que, francament, no és que no vulguem, és que ja no hi ha entesa possible. Hem trencat massa ponts, hem dinamitat la confiança. Som començar com un estira-i-arronsa més o menys cordial, que va continuar en una situació de disputes puntuals per temes menors, pel dia a dia, ha anat pujant de to i les coses han arribat a un nivell de tensió insuportable. Tu, perquè consideres que només val la teva voluntat i sempre vols tenir la raó i aplicar-la i tenir l’última paraula. Jo, perquè ja n’estic fins als nassos d’ajupir el cap i de rebre el teu menyspreu, els teus insults i que a sobre em fotis la mesada i te la gastis en les teves coses sense cap respecte per l’esforç que faig per al sosteniment de la llar. Deixem-ho aquí. El dia 20 de novembre passarem per les urnes per última vegada, perquè no sigui dit que fem les coses a la brava. Però has de saber, Espanya, que ja en tinc ben bé prou. S’ha acabat el bròquil. Ben cordialment, s’acomiada de tu Catalunya.