Espanya es treu la careta
6 novembre 2011 per Carles Ribera
Espanya s’ha tret la careta. Som molts que ja fa temps que tenĂem clissat el rostre sinistre d’aquesta naciĂł barroera, opressora i opressiva que nomĂ©s Ă©s capaç de viure contra els pobles que sap que tĂ© la capacitat d’esclafar. Una naciĂł que exerceix el plaer dels covards: fer patir els dèbils i riure les grĂ cies als forts. Això Ă©s Espanya. Espanya Ă©s això i no li queda res mĂ©s al mĂłn que jugar amb Catalunya, ase dels cops oficial, per demostrar la seva pretesa grandesa i rememorar una mica, a petita escala, el record de glòries passades.
Amb el pas dels anys, bona part de la ciutadania catalana que semblava conformada, resignada o fins i tot còmoda vivint en aquest règim presidiari de llibertat vigilada, ha anat descobrint què s’amaga realment darrere del concepte d’espanyolitat. Què s’hi amaga mĂ©s enllĂ del saqueig fiscal i de la deriva lingĂĽĂstica genocida. S’hi amaga una actitud moral, un sistema de valors. Una manera de ser col·lectiva que Ă©s profundament tòxica.
Espanya fa el paper de fanfarrĂł del barri cada cop de manera mĂ©s indissimulada. Amb institucions com el Tribunal Constitucional i la classe judicial en pes, amb polĂtics entre pèrfids i caragirats com Zapatero, Rubalcaba o Rajoy, i amb bufons de la cort com el senyor Peces-Barba que, amb la seva prepotència jacobina, deu xalar com un verro veient com a sobre hi ha catalans que s’ofenen amb les seves paraules en comptes de dir, sĂ senyor, nosaltres tambĂ© pensem que millor hauria estat bescanviar-nos per Portugal. Aquesta actitud miserable de disparar bilis contra Catalunya considerant-la una propietat i sabent que els sortirĂ de franc Ă©s l’Espanya real, l’única Espanya possible per mĂ©s cops de cap que pactistes, possibilistes i funambulistes s’entestin a ventar contra la paret de la realitat.
No hi ha res a fer. No hi ha cap soluciĂł que no passi per marxar. Ara encara hi som a temps. Podem fer-ho d’una manera escrupolosament democrĂ tica i relativament pacĂfica. Per mĂ©s baladrers que siguin, els espanyols saben que a la UniĂł Europea estĂ força mal vist treure els tancs al carrer per apuntar els mateixos europeus. Encara som a temps de marxar però no ens en queda gaire. Perquè l’ofensiva que ens espera a partir del dia 20 de novembre entrant, i la intoxicaciĂł tavernĂ ria que ens caurĂ a sobre, amb peixos barbuts o afaitats, i amb la fauna mĂ©s diversa bramulant insĂdies, fabricant mentides i alimentant odis i conflictes on no n’hi ha, no tindrĂ aturador.
Des de Catalunya no podem desactivar l’espiral de deliri totalitari en què ha entrat Espanya (si Ă©s que mai n’ha arribat a sortir), però encara som a temps d’impedir, almenys, que el feixisme disfressat amb pell de xai (perquè no pot qualificar-se d’altra manera) faci forat a casa nostra. El que ens ve a sobre no Ă©s cosa de quatre anys. És el tot o res. És l’hora de la veritat. I no ens serveix apostar per tallafocs que estĂ vist, contrastat i demostrat que sĂłn fets de la mateixa fusta. Si ens queda alguna engruna d’instint de supervivència, el dia vint no podem tornar a regalar el vot al nostre botxĂ. Perquè ja som al corredor de la mort. (Article publicat a Presència el 6 de novembre de 2011)