Escrits amb els dits

Llegir els clàssics, i quan em refereixo als clàssics vull dir als autors reculats, els grecs i els llatins, és un exercici que provoca una cura d’humilitat intel·lectual a qualsevol que prova de formular idees i un bany de resignació a tots aquells que intentem analitzar la realitat de manera més o menys profunda. Ens hi posem com ens hi posem, descobrirem que, comptat i debatut, totes les reflexions que podem arribar a fer, ja han estat fetes. Hi podem posar més floritura, contextualitzar-ho i adaptar-ho als nostres temps i introduir-hi algun matís de brillantor, i fins i tot empitjorar-ho. Però sobre les principals coses d’aquesta vida, poca cosa podem aportar-hi més enllà de continuar topant una i una altra i encara una vegada més amb les mateixes pedres. Van passant generacions i no tan sols no aprenem res d’errors pretèrits sinó que creiem avançar per camins inexplorats quan, en realitat, els que ens han precedit els han fresat una i una altra vegada perquè, amb el pas dels anys, la bardissa ho torni a cobrir tot.
Ara no us posaré pas cap rastellera de frases cèlebres de Ciceró, o de Plini, o d’Ovidi i d’Heròdot, perquè semblaria pedant, més tenint en compte que el nom d’Homer, per exemple, a la majoria ens fa pensar en el pare de la família Simpson.
Tanmateix, no estaria malament que, de tant en tant, entréssim en una llibreria i ens embutxaquéssim alguna d’aquestes traduccions dels clàssics antics que van sortint al mercat. Per exemple, aprofitant que estem en plena campanya electoral, m’ha arribat a les mans l’edició que l’editorial Adesiara ha fet sobre una obra impressionant de Plutarc, un grec de ciutadania romana que va viure a cavall dels segles primer i segon de la nostra era. El llibre recull els Consells sobre política i va acompanyat del text breu A un governant incompetent. El discurs de Plutarc es mostra com un mirall de la política de fa gairebé dos mil anys que, canviant les sandàlies per mocassins i les togues per corbates, ens permet identificar sense gaires dificultats els grans defectes i les comptades virtuts dels manaies actuals. Amb un to alliçonador i exemples de la seva contemporaneïtat, l’autor va aconsellant un neòfit en la cosa pública per introduir-lo en l’art de la política. Sembla mentida com hi pot haver algunes sentències o anàlisis que mantenen una frescor tan immutable. Un exemple: «Els qui es dediquen a la política no solament han de donar compte de les coses que diuen i fan en públic, sinó que també es fa safareig dels seus sopars, de les seves aventures sexuals i del seu matrimoni, d’allò que fa de broma i del que fa seriosament.» Aquest text el signaria avui mateix qualsevol politòleg, sense llevar-ne ni una coma. I el que us cito a continuació, molts polítics l’haurien de signar sota jurament abans de llançar-se a l’arena: «A la base de l’activitat política hi ha d’haver una determinació basada en el bon judici i el raonament, i no pas en un rampell provocat per un buit afany de glòria o un cert gust per la confrontació, o pel fet de no tenir res més a què dedicar-se.» Quanta raó enterrada sota el pes de la realitat de tants anys d’història. (Publicat a presència el 13 de novembre de 2011)