Escrits amb els dits

Les xifres macroeconòmiques són reveladores de la situació de crisi que viu una societat. Al ciutadà del carrer, tanmateix, el deixa una mica fred sentir que si la prima de risc cap amunt, que si el PIB cap avall, etcètera, etcètera. Aquests devessalls de números ens inquieten un pèl, sí, perquè ja intuïm que van mal dades. Però si no ens parlen de coses més concretes, en general, els més llecs no les veiem a venir fins que ens cauen al damunt. Si fa no fa com passa als economistes, només que ells, quan ja no hi ha res a fer, saben explicar-nos els perquès molt ben explicats.

Hi ha, però, altres indicadors aparentment banals, irrellevants, que provoquen un calfred a l’espinada. Són senyals d’alarma de l’economia d’estar per casa que ens retrotrauen a èpoques de mal record. Aquestes evidències de vaques magres, aquests déjà vu d’economia de batalla, cada cop són més freqüents. No sé pas si tornarem als tallers de confecció clandestins en pisos gens marginals; als comptables que sortint de la feina portaven llibres d’amics i coneguts per fer-se un sobresou en negre. O a l’entranyable rellogat. Sí que sé, però, que acabo de rebre una oferta de feina que em fa revenir records d’infant de fa trenta-cinc anys, amb tot el veïnat femení prenent cafè a casa davant d’un senyor de somriure pretesament seductor, discurs recitat d’esma i una maleta plena de cosmètics barats. Per mitjà d’un correu electrònic, em proposen “ser el meu propi cap i aconseguir uns diners extra”. Quins records d’èpoques dures. Quin regust d’autarquia. Quina tremolor de cames. El passat ‘llama a tu puerta‘. I no ho dic només perquè truca Rajoy. (Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre de 2011)