Escrits amb els dits

Hi ha dos tipus de comportaments electorals que per més que m’expliquin no entendré mai. El primer és el del ciutadà capaç de votar un partit en uns comicis i a la convocatòria següent canviar-lo pel vot a la formació ideològicament més allunyada. Ehem. Bé, ara que hi penso, aquest comportament sí que l’entenc en algun cas. M’imagino un espanyol comparant entre el PSOE i el PP. És clar, fet i fet són dues cares de la mateixa moneda, nacionalista, jacobina i econòmicament pragmàtica. Si jo fos espanyol potser cauria en el mateix parany. No ho sé. No m’he plantejat mai ser espanyol.
El segon tipus de comportament electoral que em sobrepassa, i a aquest sí que no li veig cap escletxa per on buscar alguna espurna de racionalitat, és el de la persona que vota el seu botxí. Una conducta que, especialment, es produeix a Catalunya, on tot indica que socialistes i populars sumaran una majoria absolutíssima espectacular.
Algun company de bona voluntat m’intenta fer veure que el país on em penso que visc no existeix. Que a Catalunya hi ha molts ciutadans que pensen en clau espanyola perquè, senzillament, són espanyols i se’n senten. Que siguin espanyols i se’n sentin, ho entenc perfectament. I ho respecto. Però no m’explico el seu masoquisme. Perquè per més espanyols que se sentin, si viuen a Catalunya són tan víctimes com ho és l’independentista més recalcitrant de l’espoli fiscal i de les retallades derivades del saqueig de Madrid. El dia que els espanyols de Catalunya comprenguin que a ells Espanya també els dóna pel sac, Catalunya, independent o no, tindrà el problema resolt. (Publicat a El Punt Avui el 18 de novembre de 2011)