Escrits amb els dits

Com que jugo amb avantatge respecte als benvolguts lectors, abans de començar a escriure aquestes ratlles m’he llegit de cap a peus l’interessantíssim dossier sobre l’escola catalana que publica la revista Presència. Tant l’anàlisi introductòria de la periodista Susanna Oliveira com els articles dels experts que vénen a continuació aporten un bon diagnòstic i un grapat d’idees i receptes interessants amb vista al futur. Des de la incorporació de les noves tecnologies, al debat entre escola pública i escola privada, o la necessitat d’incrementar el coneixement de l’anglès i la formació continuada dels mestres i professors, la feina que queda per fer a les nostres aules és monumental.

El problema és que si mai arribem a fer tots aquests deures podem arribar a la conclusió que no ens haurà servit per a res. Perquè només haurem resolt la meitat del problema de la formació de la mainada, que és la de l’ensenyament. L’altra meitat, l’educació, no està garantida, perquè no depèn de l’escola, sinó de les famílies. De les famílies en sentit obert i tan heterogeni com es vulgui, però, en tot cas, de l’entorn íntim dels nens i nenes.

En la meva modesta opinió només com a usuari del sistema educatiu, aventuraria que el gran error que porta al fracàs una i una altra vegada de qualsevol reforma del model és la creença que l’escola ha d’educar la gent. Una premissa que no només és falsa sinó que resulta contraproduent. A l’escola s’hi va a rebre coneixements i a adquirir l’hàbit, les eines i la tècnica suficient per saber formar-se durant la resta de la vida. Però a l’escola s’hi ha d’arribar educat de casa, o en procés de ser-ho. Malament rai, si una societat ha de fiar la formació integral de les seves persones a criteris públics uniformes.

Durant molt de temps, quan la majoria de la població no tenia accés ni als rudiments més bàsics de la cultura i la formació intel·lectual, l’escola era un centre d’irradiació de civilització. L’únic. Era a través de les aules que la mainada portava a casa el coneixement. Una fórmula de transmissió de continguts i alhora d’ideologia, que l’Estat modern va utilitzar per cohesionar la societat (depenent de l’Estat, de manera més o menys tòxica) i que fins i tot els corrents educatius més progressistes i oberts van fer seus, proclamant les aules com a nucli de l’educació ciutadana.

Els temps han canviat, i en molts sentits han canviat per bé. Però en d’altres, per a pitjor. Tots els pares i mares d’avui han tingut l’oportunitat d’accedir a l’ensenyament, a aprendre, a formar-se. Però alhora han estat educats per desentendre’s de l’educació dels seus fills, per fer, simplement d’espectadors, per alliberar-se durant unes hores al dia de la responsabilitat de pujar les criatures. L’escola ha aportat coneixement, voluntàriament o involuntària, a canvi d’assumir un paper excessiu.

Això és un fracàs monumental. No ens enganyem. Deixem per als mestres únicament la feina que els pertoca. Només si els alliberem de la responsabilitat de construir ciutadans podran afrontar amb garanties la tasca de formar alumnes. (Article publicat a Presència el 24 de novembre de 2011)