Escrits amb els dits

Si llegint el titular heu començat a tenir suors fredes i a reviure malsons, no patiu. El titular no és veritat. Això no vol pas dir, però, que no hagi de ser una possibilitat a explorar per part d’ERC. Tothom sap com està el panorama: Mas, rearmat per les urnes, hi va fort amb la certesa, almenys parlamentàriament, que tirarà milles. En aquest escenari, un partit nacionalment seriós no hauria pas de limitar-se a mirar de fer-se veure en la geometria variable, sinó apostar fort per un pacte de legislatura estable oferint-se fins i tot per entrar al govern. Per diverses raons. La primera, perquè si els republicans es miren bé els resultats del 20-N, veuran que continuen perdent pistonada. Per fer d’oposició, doncs, n’hi ha de més ben situats. Segona, perquè des de les esquerres algú hauria de reflexionar sobre si el concepte austeritat ha de ser patrimoni exclusiu de la dreta, encara que sigui perquè només faltaria que funcionés i ens tragués de la crisi. Tercera, perquè el programa del govern tirarà endavant igualment. Amb algunes mesures que, per cert, només el dogmatisme o la síndrome d’Estocolm tripartida poden veure com a inacceptables. Quarta, perquè amb el PP a Madrid cal, més que mai, unitat nacional. Cinquena, perquè tampoc tots els consellers d’ERC han de ser tan ineptes com Ausàs, friquis com Carretero o megalòmans com Carod. I, sisena, perquè l’última cosa que vol Mas és un pacte amb ERC que el lligui i que el pinti massa indepe a ulls madrilenys. O sigui, que el perill que accepti és baix. Tanmateix, en temps de crisi val més el risc estratègic que, només, la fermesa enrocada dels principis. (publicat a El Punt Avui el 25 de novembre de 2011)