Escrits amb els dits

…escriure aquest article en l’espai destinat al títol i saltant al text amb uns simples punts suspensius. Ep, tingueu en compte que en alguns ambients artístics i intel·lectuals, la bertranada que acabo de perpetrar podria ser apreciada, considerada fins i tot art, una idea brillant. Un poema visual (Ara que no ens escolta ningú, us diré, però, que jo mateix, això que acabo de fer, ho trobo una pura collonada.)
Si coincidiu amb la meva valoració, benvolguts amics i amigues, sapigueu que, com un servidor, formeu part de la categoria de persones amb tirada al convencionalisme, a dir les coses pel seu nom sense floritures excessives, a escriure posant una paraula davant d’una altra i si pot ser seguint l’ordre canònic de subjecte, verb i predicat. Si encaixeu amb aquest perfil intel·lectual, correu el risc de ser considerats conservadors, vulgars, retrògrads, uns tristos. Esteu exposats, fins i tot, que l’apel·latiu intel·lectual us sigui negat, ja no pas a la vostra consideració social o pública (on el terme és reservat a un selecte club d’escollits) sinó a la simple activitat cerebral.
És la lamentable història de la Cultura. Fa de mal dir quan va començar l’epidèmia banalitzadora i megalòmana de la creativitat humana. L’important, tanmateix, no és pas quan va començar el mal, sinó constatar que ha esdevingut crònic, incurable. Avui, qualsevol que tingui una idea de bomber pot ser entronitzat com un ídol. Només cal que acrediti prou barra i prou amics que facin d’altaveu. Hi ha una certa via de progrés creatiu que es basa en el salt endavant constant, a veure qui la fa o qui la diu més grossa; a aconseguir, dir o fer allò que ningú no ha fet, dit o aconseguit mai. L’obsessió per l’originalitat ha convertit una certa manera d’entendre la cultura en una gran gimcana intel·lectual, en un culte a la pirotècnia, a l’exhibicionisme i a la… ai, mira, mentre estic rumiant això per escriure l’article, passo per davant de la Pedrera i veig que hi fan una exposició de Perejaume.
Hi entro, encuriosit. Primer topo amb un roc immens disposat sobre un palet de fusta. El muntatge, titulat Obra en préstec. Pedrera de Somerset, Bristol, es completa amb una gran fotografia del jaciment. En l’esvoranc d’on ha estat extret el bloc, s’hi veu un cartell amb la següent inscripció en anglès, que tradueixo: «Aquesta pedra ha estat retirada per ser exhibida.»
Unes sales més enllà, una paret buida amb un gran requadre dins del qual hi ha aquesta inscripció, en lletres grosses:
«Li he demanat a l’obra que havia de ser aquí:
»–Digues, vols que t’exposi?
»–No ho sé, m’ha dit.
»Però m’ha semblat que ho deia amb més mostres de no, que de sí.»
Al cap de mitja horeta d’impacte visual, sóc al carrer. Amb la sensació ambivalent que el senyor Perejaume m’ha aixecat la camisa però que, alhora, l’experiència m’ha oxigenat la ment. Que quedi entre nosaltres, ara que no ens escolta ningú: n’he sortit amb un somriure d’orella a orella, que deu ser la manera més sincera i espontània d’expressar la satisfacció. (Publicat a Presència el 27 de novembre de 2011)