Escrits amb els dits

Ara em direu que el títol d’aquest article de comiat de l’infame 2011 és una mostra de conformisme, de resignació. Que no encomana gens d’il·lusió ni de rauxa per encarar el futur. Mentida. Trobareu, tot i l’aigua que baixa, poca gent més optimista que no pas jo. El que passa és que l’optimisme no necessàriament ha de ser ni encomanadís, ni beneit, ni ingenu, ni càndid, ni eufòric, perquè en aquests casos hi ha el risc afegit de, si les coses van mal dades (i que la situació vagi de mal borràs entra dins de qualsevol càlcul de probabilitats i més ara que estem abonats a pràcticament tots els números), deia que si rodolem rostos avall correm el risc, venint d’una situació prèvia d’eufòria excessiva, de prendre molt més mal del necessari. És com la diferència entre córrer i caminar. Si et marques un objectiu i t’arrenques a córrer, en cas d’entrebancar-te la patacada serà molt més forta que no pas si, xino-xano, t’encamines cap a la meta. Encara que caminant no arribis primer. En aquest casos, l’important és arribar-hi, i arribar-hi sencer, em podeu ben creure.

Una altra cosa és quina ha de ser meta. L’anar fent, el poc a poc i bona lletra, el qui dies passa anys empeny que us heu trobat d’entrada, són refranys que solen ser menyspreats en èpoques de vaques grasses. Solen utilitzar-se revestits d’una tonalitat negativa que no tenen ni han pretès tenir mai. En realitat són dites que es basen en una filosofia de l’existència governada per la incertesa de l’avenir, per la precarietat de la vida i per la impredictibilitat del futur. Circumstàncies, totes, que condemnen la humanitat a un estat permanent d’insegura provisionalitat. Hem vingut a aquest món no pas necessàriament a patir però fonamentalment a sobreviure. I com que, si ho aconseguim, tampoc no hi serem eternament, fóra recomanable aplicar la màxima del carpe diem amb una certa contenció ètica i moderació d’esperit. Res més, que no és pas poc.

Durant els cicles de bonança, la mentalitat presidida per l’optimisme assenyat es perverteix. L’embriaguesa derivada del miratge d’un progrés infinit ens porta a creure que hem vingut a menjar-nos el món quan, en realitat, ens aixequem aviat o no, com a màxim podrem evitar que el món se’ns mengi a nosaltres. De la crisi ens en sortirem, tard o d’hora. Més o menys tocats. Però la duresa del sot on ara jaiem desconcertats ens hauria de fer reflexionar sobre el significat real de la prosperitat. La prosperitat és un parèntesi, una casualitat, un privilegi que va per barris en aquest planeta. Un cop de sort més o menys perdurable, efímer en qualsevol cas. Estem sotmesos a massa imponderables, a més dels que provoquem per la nostra incapacitat de redistribució o equanimitat social, per pensar que qualsevol situació d’estabilitat és normal. És desitjable, això sí, però sempre que tinguem en compte que és excepcional. Si tenim clar això, podrem allargassar els hipotètics bons temps perquè ens guardarem més de no dilapidar-los amb excessos insostenibles i dispendis temeraris. Hem d’estar preparats per al millor i treballar-hi, no fos cas que arribés i ens agafés desprevinguts o les oportunitats ens passessin de llarg per falta d’actitud. Però la realitat és millor viure-la despert que no pas somiar-la. Bon 2012. (Publicat a Presència, el 31 de desembre de 2011)