Escrits amb els dits

Amb el pas del temps, l’evolució tecnològica ha possibilitat que moltes feines que la humanitat estava avesada a desenvolupar de manera manual, tasques que tenien assignat un nom i fins i tot corresponien a un ofici, hagin quedat substituïdes per automatismes, sistemes mecanitzats i maquinàries diverses que no només fan més senzilla la feina, això seria l’efecte positiu, sinó que també permeten prescindir de la persona o col·lectiu que les realitzava, la qual cosa no és necessàriament bona excepte en aquells casos en què s’estalvia la realització de tasques perilloses. On hi havia el porter, avui hi ha el porter automàtic. On hi havia el corrector, avui hi ha el corrector automàtic. On teníem el jardiner, avui hi ha el regatge automàtic. On de vegades no hi havia ningú, avui hi ha el contestador automàtic. La llista seria llarga. D’aquestes antigues dedicacions laborals, n’hi ha algunes que no han desaparegut, o no han desaparegut del tot, però que resten com a romanalles d’uns temps en què tots plegats érem menys perfectes però infinitament més humans. Encara trobem alguna escala de veïns amb el senyor o la senyora que vetllen per la tranquil·litat i la neteja de l’immoble. Quan acabi aquest article, encara que no m’hagi aparegut cap subratllat en vermell a la pantalla sota cap de les paraules que he teclejat, un sofert company de feina, i que n’hi hagi per molts anys, acabarà de repassar aquestes ratlles perquè no s’escapi cap barrabassada no detectada pel programa que ens ajuda a rectificar els errors i, també, ho hem de reconèixer, a desaprendre sense ni adonar-nos-en les normes de gramàtica, ortografia i sintaxi que tant ens ha costat emmagatzemar al disc dur, que en el nostre cas és tou: el cervell.
Hi ha ocupacions que, de moment, es mantenen a recés de la mecanització. Anava a posar com a exemple l’ofici d’articulista de premsa però no n’acabo d’estar segur, no pas perquè cregui que hi haurà algun mecanisme no humà que ens substituirà, sinó perquè els lectors cada cop són més motors de cerca que ens classifiquen, ens indexen i ens emmagatzemen i són menys els ulls humans que es dipositen sobre aquestes línies de la mateixa manera que, benvolguts resistents, ho feu vosaltres. Tampoc no sé si augurar llarga vida als traductors, subjectes d’un magnífic reportatge en la revista d’avui. De moment, els programes que passen textos d’un idioma a un altre de manera automatitzada resulten una font de despropòsits considerable. Hi ha una barrera infranquejable que mai cap màquina podrà superar mentre el llenguatge continuï procedint d’éssers humans. Traduir no és pas només substituir unes paraules per unes altres, ni només adaptar mecànicament frases fetes. Hi ha subtileses, intencions, sentits metafòrics i altres complexitats només perceptibles per algú que té alguna cosa més que intel·ligència programada. Ni tan sols tots els humans estem preparats per traduir, com no pas tots ens en sortim calculant o dissenyant mobles. Permeteu-me dubtar, doncs, que els fabulosos avenços tecnològics de la nostra espècie acabin, també, traint els traductors. (Publicat a Presència, el 8 de gener de 2012)