Escrits amb els dits

El reportatge que obre la revista d’aquesta setmana és esfereïdor i alhora un imprescindible document sobre la professió de mercenari bèl·lic, tristament una de les que mouen més diners i sang al planeta. La feina de mercenari és pràcticament tan antiga com la guerra mateixa. Probablement, el segon ofici més vell del món, si hem de donar per bona la creença sobre el que diuen que és el primer. Durant milers d’anys els conflictes armats s’han anat resolent a còpia de pagar gent per tal que anés a matar i/o morir per una quantitat de diners, menjar, o beneficis de diferents tipus en espècies o terres. També és cert que els poders fàctics de tots els temps han aconseguit anar persuadint part de la seva població, generalment masculina i jove, de dirigir-se a una o altra escabetxada en defensa de conceptes tan abstractes com els ideals, la pàtria, Déu, l’amor al rei, al cabdill o al dictador de torn. Les diferències de potencial bèl·lic, però, sempre han estat marcades per la capacitat de pagar i legalitzar professionals del crim, seguidors d’un ideal tan incorruptible i alhora corruptor com és el diner.
La paraula mercenari ens evoca la imatge d’un individu indesitjable sàdic, menyspreable i violent. Tanmateix, alguns d’aquests abominables personatges han passat als annals amb lletres grosses i lluents. El senyor Roger de Flor, sense anar més lluny, va ser un salvatge amb totes les de la llei (o, millor dit, per sobre de totes les lleis) inspirador d’una de les millors novel·les de la història, havent liderat una colla de feres que sembraven el terror en nom de la corona catalana. Un rastre de mort i truculència que no impedeix pas que si entreu a can Google i us dediqueu a posar el nom d’aquesta tropa, la consulta us retorni un bon nombre de ciutats i viles on tenen carrers i places dedicats als almogàvers. Us imagineu viure al passeig dels GAL o l’avinguda d’Al-Qaida? Vindria ser el mateix, però amb cota de malla.
No cal que passem vergonya per aquesta taca en el nostre expedient. O no cal que en passem més que la resta de països, nacions, i reialmes de tots els temps. Però fem-nos-ho mirar, tots plegats. Començant per acceptar que si avui hi ha mercenaris és perquè aquests personatges formen part d’una llarga tradició no només circumscrita a la violència armada. De persones sense ideals atretes exclusivament per l’ànsia de fortuna en coneixem a tots els sectors. Futbolistes, metges, advocats. Periodistes. Vivim en un món, i això no ve pas d’ara, en què poca gent té un nivell de compromís amb projectes més enllà del benefici crematístic que en poden obtenir.
Molts ho deveu trobar absolutament normal. Una cosa és ser bona persona i l’altra, ximple, em direu. Amb pensaments com aquest en els assumptes més senzills és com donem cobertura ètica als crims més sanguinaris fets per encàrrec. Només canvia el grau de violència. No pas l’ètica. No voldria resultar excessivament moralista, però les desgràcies d’aquest món no passen perquè si, perquè hi hagi gent molt dolenta en un món bo. Tot hi ajuda. Tots hi ajudem. (Publicat a Presència el 15 de gener de 2012)