Escrits amb els dits

 

A la facultat, fa anys, em van explicar la diferenciar entre dos termes, la potestas i l’auctoritas. Són conceptes que ens va llegar el món romà, del qual prové en bona part la nostra concepció de les coses relacionades amb la llei i l’odre. La potestas és el mandat que confereix un càrrec, amb la força derivada. L’auctoritas, en canvi, te l’has de guanyar a base de ser respectat. Amb el transcurs dels temps els perfils d’ambdós mots s’han anat difuminant. No és estrany sentir a parlar, per exemple, de l’autoritat competent quan ens referim, de fet, al poder establert. Encara conservem reminiscències dels mots originaris quan diem que determinada persona és una autoritat en una matèria. L’autoritat com a respecte derivat de la competència en una feina o activitat.

Tot plegat pot semblar una discussió semàntica recreativa però no ho és. Perquè en una societat democràtica tan important és tenir la potestas com l’auctoritas, especialment a l’hora de fet tasques sensibles. Metges, mestres. Policies: hem assistit perplexos a l’esperpent d’un grapat d’agents que han decidit que la manera de defensar els seus drets és trepitjar un valor tan bàsic dels ciutadans que protegeixen com la llengua. Alguns comencen reclamant drets i a aquest pas acbaran exigint uniformes verds i tricornis.

No es pot pas generalitzar. No són pas tots, ni de bon tros, els agents dels mossos que surten a protestar sense portar posat el cervell reglamentari. Conec mossos d’esquadra defensors militants del català. Però l’actuació dels seus representants sindicals ha deixat molt tocada la respectabilitat del cos, i alguns agents es queixen amargament que la gent els mira amb desdeny des de fa uns dies, especialment en les zones del país menys metropolitanes. Hi ha coses que no s’arreglen d’un dia per altre ni rectificant. Els Mossos continuen tenint tot el poder, però, per a molts, aquests dies han perdut autoritat. Com a màxim ens podran fer creure, però costarà una mica més que els tornem a tenir respecte.