Escrits amb els dits

Em meravella comprovar com en ple any 2012 encara queden catalans, i no pas pocs, que s’estiren els cabells i es donen trucs al pit encesos d’indignació perquè el govern espanyol ha decidit que l’aeroport del Prat continuarà sent de Madrid. Tots aquests conciutadans que no se’n saben avenir que al regne del sogre d’Urdangarin ens hagin tornat a donar garsa per perdiu, a treure el caramel de la boca, que s’hagin llevat la pell de xai que ja fa temps que, en realitat, no és de xai sinó de brau desacomplexat, tots aquests càndids compatriotes, què es pensaven? Que d’Espanya en podíem treure res de bo, els catalans, més enllà de pactar uns pressupostos ordinaris per poder treure una mica el ventre de pena a curt termini?

Contemplant amb una barreja de perplexitat i desolació tota aquesta corrua de ploramiques impenitents no em puc pas estar de pensar que visc envoltat de personal que, en el fons, es mor de ganes de ser espanyol, de ser tractat com un ciutadà o ciutadana de Còrdova, Sigüenza o Calatayud, ciutats respectabilíssimes però espanyoles sense ombra de dubte. Hi ha gent al meu país que es queixen no pas com a catalans maltractats sinó perquè se senten discriminats com a espanyols.

Quant temps haurem de continuar picant ferro fred per veure que a Espanya no hi fem res, ni res hi tenim a guanyar? No dic pas que vagin errats els que pensen que l’estratègia de voler marxar ens pot acabar conduint a la frustració. Ara bé, potser val més frustrar-se sabent que has lluitat per alguna cosa que paga la pena que no pas quedar-te assegut mentre, una i una altra vegada, et van aixecant la camisa. (Publicat a El Punt Avui el 26 de gener de 2012)