Escrits amb els dits

El dramaturg Arthur Miller, en un llibret recomanable titulat La política i l’art d’actuar (editat en català per La Campana) va escriure que “els éssers humans, com va dir el poeta, no podem suportar gaire realitat, i l’art de la política n’és la millor prova.” L’art de la política i l’art de la ficció, per tant, són disciplines germanes. Qui sap si la rivalitat gremial, doncs, ha tingut a veure amb la polèmica dels Gaudí i el segon acte improvisat (si és que la gala tenia guió, cosa dubtosa) de l’esbroncada del conseller Ferran Mascarell a Joel Joan, president de l’Acadèmia del Cinema. El dirigent, com bé sabeu, va renyar l’artista arran dels atacs llançats contra els polítics. Una altra tempesta en el vas d’aigua català. N’hi ha que, des de la bardissa, aprofiten el rebombori per desacreditar els premis, que són una iniciativa molt lloable. No oblidem que, amb molt menys pressupost, els Gaudí han assolit unes posades en escena tan suades com les de les millors èpoques de Billy Crystal als Oscar. Això té un mèrit remarcable, indiscutible. Potser, però, caldria revisar l’axioma segons el qual una cerimònia només pot resultar entretinguda si fa gràcia. No seria pas possible, senyors guionistes, dignificar aquests actes amb una mica de solemnitat? Ser seriós no vol dir ser avorrit. Només cal evitar les paraules buides.
La cerimònia dels Gaudí va fer riure, però no va fer gràcia, si més no a Mascarell. Pell fina? Repassant la Història trobarem que, generalment, els polítics són molt millors fent teatre que no pas els actors fent política. Només per això els gestors de la cosa pública mereixen una mica més de respecte per part dels seus germans de professió. (Article publicat a El Punt Avui el 10 de febrer de 2012)