Escrits amb els dits

Si les enquestes sobre l’hàbit de la lectura es fessin només a les andanes o parades del transport públic, probablement els índex sortirien esbiaixats a l’alça. En bus, metros i trens, hi trobes molta gent llegint. No diré pas tothom, ni de lluny. N’hi ha que escolten música, o la ràdio, amb aïllats del so natural de l’entorn. N’hi ha que remenen el telèfon mòbil de manera més o menys compulsiva, esprement qualsevol de les aplicacions lúdiques o comunicatives que porten incorporats uns aparells que, de tant en tant, un s’adona que fins i tot serveixen per fer telefonades. N’hi ha que baden. Badar al transport públic és un exercici de relaxació molt recomanable especialment si no portes cap objecte de valor a l’abast dels carteristes. N’hi ha, també, que observen de manera encuriosida o directament tafanera. A mi em passa, ho confesso. En els trajectes en bus o en metro m’agrada fixar-me en la gent. Tinc algunes manies, com la de comptar diaris. Deformació professional, suposo. Tinc una altra dèria, directament relacionada amb l’anterior: fixar-me en la gent que llegeix llibres. Què llegeixen i en quin idioma, miro de llucar, no pas amb voluntat científica sinó de sociolingüista recreatiu. Darrerament he incorporat una altra variable. El format dels llibres. Poc a poc, de manera gairebé imperceptible i progressiva m’he adonat que el nombre de llibres electrònics gairebé empata amb els de paper. Probablement no és res generalitzat i només passa als vagons de metro, o en algunes línies de tren i bus. Les xifres de negoci així ho corroboren. Però m’atreviria a dir que és una tendència clara cap a la pròxima estació. (Article publicat el 13 de febrer de 2012)