Escrits amb els dits

Les protestes, en general, tenen èxit quan el nombre de ciutadans que no hi tenen res a perdre supera el de gent que encara tem perdre allò que té. A Catalunya, amb una quantitat de treballadors sense feina força esgarrifosa, la situació és lluny, tot i que cada cop menys, de la desesperació generalitzada. Fins ara, qui ha alçat més la veu són aquells que s’ho poden permetre des de la relativa tranquil·litat que dóna tenir una feina pública assegurada. Els que ho han perdut tot, carregats de raons, encara no són prou. Els que tenen l’instint de supervivència laboral activat, carregats d’incertesa, es resisteixen a sortir al carrer a defensar uns drets laborals i econòmics indiscutiblement minvants.
La reforma laboral, tot i els vaticinis catastrofistes dels sindicats, és incerta. La pitjor desgràcia, tanmateix, és que si fracassa no es podrà veure fins que el mal estigui fet. Llavors els sindicats no en faran res, d’haver encertat el pronòstic, els governants tindran un problema encara més gros i els perjudicats, com sempre, serem els treballadors, i entre els treballadors hi compto tant assalariats com els emprenedors que van mirant de fer surar els seus negocis aquí caic i allà m’aixeco.
No estaria pas malament que els poders públics comencessin a reforçar el relat polític actual introduint-hi algun factor d’esperança que vagi més enllà de la necessària tisora o el triomfalisme corporatiu en congressos d’autoafirmació. És hora de començar a servir algun argument que pugui fer creure als ciutadans que l’esforç ens porta a alguna banda i no pas només a esperar, disciplinadament, que arribi el nostre torn a l’escorxador. (Article publicat a El Punt Avui el 19 de febrer de 2012)