Escrits amb els dits

Molts catòlics, havent llegit en aquest diari l’entrevista al bisbe de Solsona, Xavier Novell, deuen desitjar que no hi hagi vida eterna si més no per evitar-li a l’enyorat bisbe Deig el disgust de llegir, des del més enllà, les declaracions del seu successor. “No em considero catalanista (…) Si vostè vol saber si sóc o no independentista li diré que no. Però que tampoc em pronuncio per la indissolució d’Espanya. Correspon als ciutadans decidir sobre aquests termes i nosaltres, els bisbes, a respectar les decisions.” Fa impressió rellegir els mots d’algú tan distant respecte dels assumptes del país on viu. Ep, no pas de tots els assumptes. Perquè resulta curiós que a monsenyor se li’n refoti què fan els catòlics catalans en política i, en canvi, tingui aquesta pruïja per controlar què poden o què no poden fer al llit, per posar un escenari especialment fiscalitzat. No diré pas que no estigui d’acord amb el parer que un bisbe no s’ha de posar en política. Més aviat hi combrego absolutament. Tenint en compte, tanmateix, que avortament, divorci o eutanàsia són qüestions legislatives i, per tant, també polítiques, sobre les quals l’Església no hauria de fer altra cosa que prescriure als seus parroquians si les ha d’acceptar o no, abstenint-se de voler imposar-les a tothom. De la mateixa manera que els que no siguin catòlics han de respectar les creences dels que tenen aquesta confessió. A Déu allò què és de Déu i al cèsar allò que és del cèsar. Totalment d’acord amb el bisbe Novell. Però mentre pari la mà al cèsar per obtenir recursos, el mínim que pot fer un prelat és ser sensible a les inquietuds dels fidels contribuents. (Publicat a El Punt Avui el 5 de març de 2012)