Escrits amb els dits

Franco Vegliani, sense moure’s de lloc, va tenir una vida, una llengua, dos estats i fins a tres nacionalitats simultànies, l’austríaca, la italiana i la iugoslava. Una història no pas particular sinó comuna als habitants italianòfons de la zona costanera que comença a Trieste i acaba a Fiume (la Rijeka croata) amb tota la costa dàlmata pigallada d’illes minúscules que històricament han passat per mans venecianes, austríaques, franceses, italianes, iugoslaves i croates.
Una terra fronterera que va fer que Vegliani nasqués a l’imperi austrohongarès el 1915 i esdevingués ciutadà italià abans d’acabar la dècada com a resultat de les partions posteriors a la Primera Guerra Mundial. Contingències geoestratègiques provocades per la inestabilitat de les fronteres que aquest escriptor i periodista va voler plasmar en un relat d’un lirisme potent i alhora desenganyat, en el qual es descriuen els sentiments contraposats dels habitants d’aquelles “terres de nacions barrejades, en una frontera confusa.”
La novel·la relata les tribulacions d’un soldat de l’exercit italià que, en un permís de convalescència en una petita illa, recupera la història d’un oficial que, més de vint anys enrere, va morir defensant un decadent imperi austrohongarès on els súbdits de llengua italiana, com ell, eren suspectes de traïció. En un joc de miralls entre present i passat, el protagonista reflexiona sobre conceptes volàtils com ara la diferència entre estats i nacions (“l’Àustria de la qual l’Emidio va intentar desertar, no era una pàtria”) o la llengua com a adscripció col·lectiva en “aquella frontera: més inestable que cap altra i més oberta que les altres a les friccions i a les barreges de les nacions”.
Enmig de les contradiccions del jove i la història recuperada arran de la descoberta dels vells diaris de l’oficial de la contesa anterior, sobresurt la figura del vell Simeone, antic funcionari imperial que s’ha mantingut com a disciplinat servidor de tots els règims i estats que han anat ocupant la seva illa, renunciant a cap fidelitat més enllà d’una constatació crua i resignada: “La meva fidelitat, o almenys el que jo anomeno així, no té pas el poder d’aturar la Història.”
La frontera planteja, en definitiva, un debat profund, entre la necessitat de compromís amb la pàtria al marge (o per sobre) de conjuntures polítiques o l’absurditat de les fronteres estatals, i la renúncia al sentiment nacional que converteix qui s’abandona en “l’home indiferent, el jutge desapassionat i penetrant, l’amarg i impertorbable intèrpret dels esdeveniments nous i vells”. (Publicat a la revista Cultura de El Punt Avui)