Escrits amb els dits

El bon depredador és aquell que no veus a venir fins que ja el tens a sobre. Pot semblar una frase extreta d’un documental del National Geographic però resulta indubtablement aplicable no només a felins, rèptils, rapinyaires, esquals i altres salvatgines sinó també al més aparentment civilitzat dels éssers que campen pel planeta: l’humà.

Posem un cas pràctic que ens afecta a tots, especialment a tots aquells que som catalans i tenim la intenció de continuar essent-ho a mitjà i llarg termini. Pensem en Rajoy, don Mariano. Cara de bonifaci. Rialla tímida, franca cordialitat. L’interessant reportatge de David Portabella en la mateixa edició que teniu a les mans o a clic de ratolí documenta perfectament com aquest senyor tan jovial ens ha anat col·locant al seu voltant la vella guàrdia del seu temible predecessor, aquell fatxenda prepotent anomenat José María Aznar, arquitecte principal de la catalanofòbia crònica que ha emmetzinat de manera irreversible les relacions entre Catalunya i Espanya. Només sentir pronunciar el seu nom ens agafa picor urticant i unes basques incontenibles.

L’objectiu del PP de Rajoy, no ens enganyem, és el mateix. Assimilar Catalunya a la matriu castellana definitivament. L’objectiu coincideix; l’estratègia canvia. En comptes d’aplicar la força bruta, la trompeteria estrident i la grandiloqüència formal, Rajoy va teixint estudiadament la teranyina. S’ho pot permetre. Tots els fils són a les seves mans. El polític, el judicial, el mediàtic. Només cal madurar la situació, pas a pas, sentència a sentència. Ens couen a foc lent, ens maten a pessics. Fins a la urpada definitiva. (Article publicat a El Punt Avui el 12 de març de 2012)