Escrits amb els dits

Fa vint-i-cinc anys per aquest temps estava matriculat al primer curs d’una carrera que deien que proporcionava feina segura. Una consideració que, en aquells temps, representava un motiu indefectible a l’hora de decidir-se a clavar els colzes en un o altre ram del coneixement. Vint-i-cinc anys després, la conclusió és que ni hi vaig clavar els colzes, ni vaig acabar aquella carrera, ni la carrera que vaig acabar finalitzant em va servir per trobar feina perquè de feina ja n’havia trobat entremig en un ram que no tenia res a veure amb cap dels estudis que havia fet, tot i que fer-los m’ha acabat ajudant molt per allò que es diu que el saber no ocupa lloc, i això que quan jo estudiava ocupava lloc perquè els coneixements encara no es podien cercar a internet. Ara n’hi ha molts que tampoc, però la gent no s’ho pensa.
Complicat, però senzill, el missatge general que es pot treure del cas particular que he exposat: enfocar els estudis des d’un punt de vista purament utilitari no és pas garantia de trobar feina. Un quart de segle després, a més, el mercat laboral està tan deprimit que es pot dubtar raonablement que hi hagi cap branca de formació superior amb col·locació segura. Per això, quan algú em pregunta cap a on ha de tirar, a part de recomanar-li que, sobretot, sobretot, sobretot, no es dediqui al periodisme si vol ser un home o una dona de profit, estudiï bàsicament allò que li agradi.
Posats a no trobar feina, almenys que s’ho passi bé estudiant. Una altra cosa és que el sistema públic hagi de fomentar les universitats amb estudiants sense sortida professional clara. Aquí és on, en època de vaques flaques, entra en contradicció la disponibilitat de recursos i la lliure elecció. Entra en contradicció perquè en època de vaques grasses la màniga va ser tan ampla que moltes universitats van convertir-se, per una banda, en una extensió dels jardins d’infància per guardar el personal i, per l’altra, van promoure la duplicitat d’estudis arreu del territori perquè ningú no pogués dir que s’havia de desplaçar gaire lluny per graduar-se en ciències de la procreació del cuc de seda o fer un postgrau en meteorologia de Saturn. Ja veieu que fins ara, bromes a banda, no he posat d’exemple cap titulació en concret no fos cas que de cop i volta en aquest món comencessin a faltar doctors en plastilina i jo als plastinòlegs els hagués dit que no són altra cosa que aspirants a pelacanyes.
Però la reordenació del sistema universitari hauria de començar a atacar, en el marc d’allò que uns en diuen racionalització i uns altres retallades (i que són retallades, la qual cosa no vol dir que algunes no puguin ser racionals), l’endreç de les titulacions en un país que és tan petit que des de cada campanar universitari es veu el campanar universitari veí. I ja em perdonarà Lluís Llach si li manllevo l’estrofa i me la faig venir bé. Universitat pública per a tothom, però tenint en compte que la paguem tots i que qui en gaudeixi ha d’aprofitar-ho. Per més que, ho haig d’admetre, si m’apliquessin aquesta màxima, potser a mi també m’haurien esbandit. (Publicat a Presència el 18 de març de 2012)