Escrits amb els dits

En el món sobiranista no-governamental hi ha un cert rebombori i una gran enfiladissa emocional pel fet que CiU hagi permès que la vicepresidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, la Corpo per als amics, caigui en mans d’un senyor del Partido Popular, el PP per als amics i per als que no hi som amics. Catalunya s’enfonsa, sembla. En fan un gra massa, em sembla, els respectables telepatriotes.
Em compto entre els que s’estimarien més que el PP quedés esborrat del mapa electoral a Catalunya. Però caldria reflexionar sobre si s’està dimensionant en excés la transcendència de cedir la vicepresidència de la Corporació a la dreta espanyolista. Gràcia no en fa. I la normalitat que argumenta el Molt Honorable seria que no calgués regalar aquesta cadira al botxí.
Ara bé, la televisió i la ràdio de tots han demostrat una capacitat de resistència encomiable. Hem de pensar que van aguantar la legislatura passada amb un delegat de zona del PSOE com a president del país, i una Corpo amb un grapat d’ocupants situats pel PSC d’aquell senyor que sosté que cal eradicar la “crosta nacionalista” de TV3.
Ara, estem en perill? El PP no caldrà que faci grans esforços per arraconar encara més el català. Mirem, per exemple, els programes estrella. Polònia, Crackòvia o l’APM. Paguem entre tots una televisió per escoltar imitacions de Rajoy, Sergio Ramos o reproduint tothora Telecinco o Intereconomía. Eines de normalització? Algú hauria d’admetre que, en bona part, l’exemple del model lingüístic televisiu que voldrien els que recorren la immersió al Suprem, ja el tenim. En prime time. (Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2012)