Escrits amb els dits

Els menjacapellans ja poden dir missa, però per més que sostinguin que l’església catòlica està desfasada, el cert és que no sembla tenir cap problema d’adaptació als nous temps, almenys en els aspectes formals. L’últim exemple és l’anunci que la cúria espanyola ha penjat a Youtube promocionant la feina de capellà. S’hi veuen uns mossens encantats de la vida de dedicar-se a aquest ofici, mentre una veu superposada i unes insercions de text destaquen les excel·lències de fer-se capellà i les concreten en qüestions absolutament prosaiques, especialment fent esment que es tracta d’una feina per a tota la vida.
No està pas gens malament la idea. La prova és que, de moment, ha fet furor a les xarxes socials. Una altra cosa és que aconsegueixin reclutar gaire personal per exercir el ministeri en un Estat espanyol (i en aquest cas acceptem Catalunya com a part integrant a efectes exclusivament estadístics) on la crisi de vocacions té els seminaris més buits que una església en diumenge, l’altra gran creu del catolicisme, l’abismal diferència entre catòlics nominals i catòlics practicants.
Mirant atentament el vídeo de captació de vocacions, val a dir que la jerarquia episcopal hispànica no ha fet altra cosa que transportar a un llenguatge actual una de les tradicions més antigues de l’església, la de refugi contra la misèria i la falta de perspectives. Durant molts segles, els seminaris i els convents havien estat centres de reclutament de fills i filles de famílies sense possibles i amb un excés de procreació insostenible. En aquest sentit, fer-se monjo, monja o capellà era una manera de fugir de la misèria material, a canvi d’unes restriccions a la llibertat personal que es trobaven perfectament assumibles. Quantes dones van poder gaudir en els convents d’una vida privilegiada comparada amb l’esclavatge de la feminitat suposadament lliure però que en realitat vivia sotmesa als marits i estacada a la missió d’anar parint fills. Quants fadristerns trobaven i s’asseguraven un plat a taula en els refetors encara que fos servint primer els menjars.
Buscar vocacions llançant com a esquer una promesa de seguretat econòmica no és cap novetat. La novetat és, simplement, el mecanisme. El problema de l’Església catòlica no és pas, doncs, de modernitat sinó de credibilitat. Podrà tenir més capellans perquè la societat i l’economia ofereix cada cop menys sortides per treure el ventre de pena. Però hi ha coses que no es compren només amb diners. Una és la fe. Es té o no es té. L’altra, l’obediència a unes normes que han quedat ancorades en uns temps que no es corresponen amb les creences de la societat actual, que pot tenir crisi de valors, certament, però que deu una part d’aquesta crisi a la constatació que molts dels valors dominants durant les últimes dècades no van servir en el seu moment per donar resposta a les necessitats canviants. Fa de mal dir si l’oferta massiva de feina de capellà obtindrà resposta. Podrien afegir-hi un altre avantatge que comporta una feina com aquesta: no només et resol la feina per a aquesta vida, sinó que et garanteix una bona vida eterna. (Publicat a Presència, el 25 de març de 2012)