Escrits amb els dits

Els que transitem biològicament per la quarantena formem part de la primera generació de la història d’aquest país que hauria de caminar avergonyida pel carrer perquè, agafats en colla, en aquesta vida ens ho han donat tot fet i si no ens ho vam trobar ben bé fet és perquè hi havia la generació anterior que ens ho estava acabant de deixar tot raonablement ben organitzat, ep, almenys des d’un punt de vista de benestar socioeconòmic. No vam ser a temps de viure, naturalment, la postguerra, ni de córrer encara que fos només un parell d’esprints davant dels grisos. La dictadura franquista, per als quarantins i quarantines, té més aviat un record vague de genolls pelats i bata d’escola i carreteres estretes i pantalons amples i discos ratllats. Vam fer tard per ser uns herois d’aquells que expliquen interminables batalletes amb més pa que formatge cada cop que es troben algú més jove que ells; vam néixer massa aviat, també, per viure una adolescència nedant en l’abundància, perquè la nostra va ser més aviat curta d’armilla, això sí, amb la previsió d’un futur millor que va acabar arribant d’una manera força generalitzada sense que nosaltres haguéssim de pedalar gaire més que amb les bicicletes per anar a escola. Som la primera fornada en molts anys que, ja granats i sense gaire marge de maniobra vital, veiem, per primer cop, que el món també gira cap enrere d’una manera més que sostinguda i no pas sempre endavant, encara que, com que nosaltres venim d’enrere, som els que estem mentalment més preparats per tornar a apedaçar els pantalons, si s’escau, en comptes de comprar-los esparracats de fàbrica.
Som ni tu, ni vós, i seríem una generació perduda si no fos que acreditem el privilegi d’haver crescut al ritme dels moments estel·lars de la música a casa nostra. Digueu-me superficial, digueu-me anecdòtic, digueu-me cul d’olla. Jo us dic, elis, elis, vam anar de la mà dels nostres pares als concerts dels astres de la Nova Cançó, vam deixar-nos anar amb l’eclosió del Rock Català, i ara anem a acompanyar la mainada a les actuacions d’aquesta mena de mixtura pop-folk-rock que domina en els escenaris actuals; i si no tenim la coartada dels adolescents propis per custodiar, encara podem aconseguir, ben tunejats, un aspecte prou presentable perquè ningú no ens assenyali amb el dit dient què hi fa en aquest concert aquell iaio d’allà baix. I si, malgrat tot, ens diuen iaio, somriurem per sota el nas perquè només fa vint anys i una mica més que tenim vint anys però podem dir que hem vist i escoltat en directe l’Ovidi, per posar un exemple irrecuperable.
Tot això ho penso mentre estic comprant un parell d’entrades. Els Amics de les Arts. Podrien ser els Manel, o els Mishima. Sanjosex. Feliu Ventura. Poseu-n’hi més i també us diré hi vull anar. La tradició de la música popular d’aquest país és sòlida i comença a ser llarga i ampla. I els que fa anys que anem acumulant les tonades al disc dur de la memòria, anem fent espai a còpia d’oblidar que també vam ser víctimes dels pallassos de la tele, les cançons de Torrebruno i la gallina Cocouaua, coco, cocouà. (Publicat a Presència l’1 d’abril de 2012)