Escrits amb els dits

Felip Puig és d’aquells polítics que et cauen molt bé, o et cauen molt malament. No hi ha mitges tintes, amb aquest home. Al marge de la simpatia o antipatia que desperti, cal dir que ha obert un debat imprescindible sobre els límits de la violència en democràcia. Però, ara que el conseller s’ha deixat anar, i ha estat rebatut amb no menys delit, seria bo retrobar una certa serenitat.
Per arribar a un consens sobre el control de la violència al carrer caldria que, prèviament, el màxim possible d’actors coincidís en almenys quatre coses. La primera, no utilitzar, com fa Puig, el terme debat intel·lectual per referir-se a quelcom que és debat ideològic. Defensar la violència urbana és, sens dubte, una idea; però no pas, em sembla, una idea intel·ligent. Confondre o devaluar el concepte intel·lectual és un exercici perillós. Fem distinció, doncs, entre intel·lectuals i simples ideòlegs, perquè els primers ens fan falta per resoldre l’assumpte. En segon lloc, els crítics haurien de deixar de donar per fet que la repressió és cosa de la dreta. La història acumula també exemples històrics d’esquerra repressora. Tercera, podríem convenir que aquell que rebenta un aparador, per més raons que pugui tenir, és un delinqüent. Tant com alguns banquers, admetem-ho, però delinqüent. Quarta i última: a la majoria de catalans, si els posen en el destret d’haver de triar entre un encaputxat i un mosso, trien el mosso. Per por, covardia o per seny, tant és, però és així. Si no tenim tot això, no en sortirà altra cosa que un parell de gags de Polònia i un debat estèril sobre si Puig ens cau bé o malament. I aquesta no és la qüestió. (Publicat a El Punt Avui el 7 d’abril de 2012)