Escrits amb els dits

Els periodistes de premsa estem en crisi. El periodisme escrit també, però això no és tan important, perquè és una crisi evolutiva. Els que ens hi farem mal som els que anem arrossegant els peus tot proclamant jeremiades apocalíptiques o, si optem per la versió positiva, encomanant-nos compulsivament a qualsevol giny tecnològic que ens passi per davant no fos cas que sigui el que ens ha de treure de la misèria i fem tard perquè no hem començat a córrer fins que els altres ja han fet dues voltes a l’estadi de la competitivitat.
A l’hora de reflexionar sobre el propi sector, els periodistes hem aconseguit situar-nos al mateix nivell que el gremi dels meteoròlegs. O, sobretot, el dels economistes, perquè dels homes i les dones del temps se’n malparla molt però en realitat són d’una fiabilitat encomiable. Els periodistes perpetrem unes anàlisis la mar d’encertades sobre l’evolució de tot allò que ha passat, com els economistes en el seu ram. Tanmateix, a l’hora de fer vaticinis seguim el criteri de qui l’encerta l’endevina, dissimulant amb més o menys cara de seguretat que ho tenim clar. Ho tenim fosc, però.
Les editores de diaris (i els periodistes que hi treballem, també) fa almenys una dècada que condueixen a cops de volant. Durant la primera part del decenni, com que les misses sortien gràcies al mannà de la publicitat, que semblava inesgotable, eren uns cops de volant més aviat d’auto de xoc, eminentment recreatius i fins a cert punt despreocupats tot i que ja havíem començat a perdre lectors. Ara ens aferrem al volant enmig de la boira, lliscant sense control per l’autopista de la comunicació.
Diuen que l’últim que cal perdre en aquesta vida és l’esperança. Fals. L’últim que cal perdre és la serenitat, fins i tot quan ja no queden raons objectives per mantenir cap esperança. No ens hem de posar nerviosos. Vendre diaris és complicat. Vendre notícies escrites és complicat. Hem perdut l’hàbit de pagar per informar-nos. I això no ve d’internet sinó d’un llarg i lentíssim procés que va començar amb la ràdio i la televisió. El periodisme? Millor que mai. Hi ha més mitjans tècnics i de coneixement. Cal resoldre, doncs, un petit detall: voldríem guanyar-nos-hi la vida.
D’aquí a una altra dècada, quedaran mitjans? Segur. Com quedaran? Faig la meva predicció impresa per tal que algú se’n pugui riure si vaig errat: les empreses de comunicació seran molt més petites que les actuals. Seran una branca de corporacions que obtindran el gros dels ingressos en d’altres sectors; especialment a Catalunya, on el mercat té limitacions quantitatives evidents. Una combinació de mecenatge i rendibilitat, però, necessàriament equilibrada, no un simple pou sense fons caritatiu. L’accés als mitjans serà de pagament, o patrocinat. La publicitat directa serà escassa. La informació escrita incorporarà sistemàticament so i imatge, aportacions del consumidor i reelaboració constant. I, finalment, els periodistes tornarem a centrar-nos a intentar explicar allò que passa al nostre voltant en comptes de continuar obsedits amb el que ens passa a nosaltres. Continueu atents a la programació. (Article publicat a Presència el 15 d’abril de 2012)