Escrits amb els dits

La portada del llibre

Com que sóc de llegir novel·la negra, sempre procuro estar a l’última de les novetats en català d’aquest gènere. Massa poques, si ho comparem amb les que surten en castellà, però força ben escollides. A La Magrana, per exemple, tenen una col·lecció, La Negra, que és altament recomanable, tot i que no estaria malament que la proporció entre català i espanyol (la que va sortint a l’equivalent Serie Negra d’RBA) fos una mica més equilibrada per poder seguir, per exemple, les sèries completes de personatges com ara Bernie Gunter, Lew Archer o autors clàssics com pot ser Hammet.
Tanmateix, cal celebrar que un dels títols traduïts recentment a la nostra llengua sigui El tercer home de Graham Greene. Una autèntica joia acompanyada d’un prefaci imprescindible del mateix autor que comença d’una manera força reveladora: «El tercer home no va ser escrit per ser llegit sinó per ser vist.» Una declaració que mostra d’entrada les intencions d’un autor que va convertir en llibre la pel·lícula que li van encarregar per la senzilla raó que es reconeix incapaç de traslladar al llenguatge del guió cinematogràfic una història que abans no hagi embastat com a narració.
El llibre, condicionat per aquesta circumstància creativa, no resulta ni de bon tros tan brillant com el film. Greene mateix ho admet i una de les raons que dóna és, justament, la incorporació d’un element que és impossible de plasmar sobre el paper i que, ben segur, tots els que teniu la pel·lícula al cap, és el que més recordeu: la tonada inoblidable de la cítara del senyor Karas, una melodia addictiva que jo situaria entre les millors bandes sonores de la història del cinema al costat d’El Padrino, Limelight (Candilejas), Mon oncle, Jaws (Tauró), Close encounters (Encontres en la tercera fase), Doctor Jivago, Star wars, Superman o James Bond.
Moltes vegades una bona banda sonora és mitja pel·lícula i si en el cas d’El tercer home això no li cal és perquè Carol Reed, el director, va executar una autèntica obra mestra de cap a peus que van interpretar de manera apoteòsica Joseph Cotten, Orson Welles i una gran tropa de secundaris.
La versió novel·lada que tenim des de fa unes setmanes a les llibreries, amb traducció de Joan Fontcuberta, no és exactament una transcripció del film, ja que durant el rodatge es van variar escenes i diàlegs, però sí que permet retrobar alguns moments memorables com el diàleg esfereïdor entre Harry Lime i Rollo Martins durant el viatge a la Gran Roda del parc d’atraccions del Prater vienès. Un monument al cinisme i a la crueltat moral però també una colpidora constatació de la insignificant naturalesa humana, que té el moment culminant quan Lime-Welles, mirant a baix des de les altures de la cistella que ha quedat aturada en el punt més alt de la roda, diu, per defensar-se dels negocis bruts amb el tràfic de medicaments adulterats: “De debò sentiries llàstima d’un d’aquests puntets, si deixés de moure’s per sempre?” Cinema negre en estat pur. Un llibre ideal, El tercer home: és prou curt perquè immediatament després correu a veure la pel·lícula. (Publicat a Presència el 13 de maig de 2012) (Accediu a les ressenyes d’altres llibres clicant aquí)