Escrits amb els dits

Darrerament hi ha molts analistes dedicats a especular sobre l’hipotètic pla B que té el president Mas per si li falla el pacte fiscal. El pla B d’Artur Mas seria llançar-se cap a l’estat propi. En realitat, però, això que en diuen el pla B és el pla A. L’únic. A CDC ja tenen clar que amb Espanya no hi ha res a fer. Si ara els convergents maregen la perdiu una mica més del compte és perquè no volen que no sigui dit que no han fet tot el possible per salvar la relació.
El president, tanmateix, té un problema greu de credibilitat davant de l’independentisme més de la ceba. No se’l creuen. Certament, n’hi ha per dubtar-ne, d’algú que en poc més de mitja dècada ha passat d’anar a La Moncloa per vendre’s l’Estatut a reclamar l’Estat propi. Però vaja, en un país on el president més independentista de la història, Macià, era un militar espanyol, no ens hauria d’estranyar res.
Tanmateix, qui més es creu que la transició nacional de Mas no és broma són els més reticents o, directament, els contraris. Primer, Rajoy. Per això ha pressupostat inversions mínimes a Catalunya i ni es planteja retornar el que deu. Si els catalans volen marxar, pensa, comencem a tancar l’aixeta ara, no fos cas que se’n surtin. L’altre incrèdul és Duran. S’ensuma una versió catalana del pla Ibarretxe. Astut, assaja el paper de salvador dels mobles, recol·lector de plats trencats, proclamador del “jo ja ho deia”. De líder del nou regionalisme cridat a refer ponts. Això sí que és un pla B com Déu mana. Tots els flancs coberts, tots els escenaris previstos. Felicitats. I confiem que es compleixi la màxima que diu que el millor pla B és el que no cal aplicar mai. (Publicat a El Punt Avui el 14 de maig de 2012)