Escrits amb els dits

Anar de vacances és una activitat que inicialment només es podien permetre la gent amb possibles. Fer vacances no era pas deixar de treballar, perquè treballar, allò que se’n diu treballar, els que marxaven de vacances no ho feien pas. Més aviat menaven als altres. Per això en aquestes èpoques reculades els que en podien gaudir no en deien vacances, ni tan sols vacacions, que etimològicament vol dir estar lliure o desocupat, sinó estiueig.

L’estiueig era un llarg parèntesi de la quotidianitat més relacionat amb el marc geogràfic que no pas en l’ocupacional. En general les famílies es mudaven a la costa, o a la muntanya, a continuar el dolce far niente mentre el cap de casa restava a la fàbrica, o al despatx, mantenint la producció de calerons a prou ritme perquè la família anés tirant de veta.

La majoria de la població, tanmateix, potser treballava menys a l’estiu, tret dels de pagès, que pencaven com mai, però no marxaven. Es quedaven a ciutat amb una mica més d’ociositat, especialment els escolars, o restaven al poble i examinaven els estiuejants amb posat entre encuriosit, desconfiat i servicial.

Ara tocaria parlar de la democratització de les vacances i de la conversió de l’estiueig en un fenomen de masses. Però en realitat hi ha una transició de l’estiueig elitista al turisme massiu que, almenys en aquest país, no va ser pas degut al progrés econòmic sinó a les migracions internes. A quants de vosaltres, sobretot els que teniu una edat, quan éreu petits us facturaven tot l’estiu a cals avis, o a cals oncles o cal parent del grau que fos en algun lloc de la geografia catalana que els vostres progenitors havien abandonat per anar a buscar-se la vida, a llaurar-se el futur, a provar sort.

Aquesta migració estiuenca és la que, combinada amb l’incipient turisme foraster, va greixar la maquinària que el dia d’avui ha quedat com a únic motor econòmic que encara carbura, i que sigui per molts anys o com a mínim fins passat aquest estiu perquè si no tots plegats la ballarem encara més magre. L’estiueig d’arrels és el que va aportar els primers estiuejants de classes populars, és el que va proveir de la primera mà d’obra el turisme naixent, és el que va generar les primeres segones residències més enllà de les torres dels senyors, per la via de l’herència de petites cases de poble, o no tan petites cases de pagès gràcies a les quals molts treballadors de fàbrica, menestrals i oficinistes, van poder tenir una segona residència en propietat fins i tot abans d’haver pogut convertir-se en propietaris de la primera.

No estaria malament resseguir aquesta evolució sociològica nostrada. Segurament ens explicaria per què hi ha tanta gent que té un lloc fix de vacances en comparació amb altres països, i sobretot en comparació al nivell de renda. I també ens explicaria moltes coses sobre l’urbanisme del nostre litoral, sobrecarregat i clafert de la conversió en totxo d’un desig d’imitar, ja en èpoques de bonança, ja no els rics sinó els que per motius familiars van passar a fer vacances com si fossin estiuejants. Una curiosa història de la Catalunya vacacional. (Publicat a Presència el 27 de maig de 2012)