Escrits amb els dits

Que algú a Espanya s’hagi plantejat castigar tots aquells que xiulem l’himne de la seva nació resulta força pintoresc. Prohibir xiular un himne que, d’entrada, no es pot cantar per la senzilla raó que no té lletra, en realitat és una arma repressiva de doble tall. Què de doble tall, és un bumerang que es pot girar en contra dels més espanyolíssims adoradors dela refotuda Marcha real.
Imaginem que hagués prosperat la llei contra els xiuladors (o se n’hauria de dir xiulants? O xiulaires? I què me’n dieu de xiulistes?). Jo ja veig una parella de la Guàrdia Civil entrant en un domicili particular de, posem per cas, Alcorcón, a emmanillar un senyor que es dutxava tot xiulant la musiqueta. Després ja es demostraria que ho feia no pas per protestar, sinó per patriotisme subconscient. Però d’entrada ja tindrien un bon sidral jurídic (marrón, que en diuen ells), perquè haurien de citar a declarar dona i fills i sogra i veïns per certificar que el senyor d’Alcorcón no pretenia pas atemptar contra les essències pàtries sinó justament al contrari. I si el detingut no fos d’Alcorcón sinó un espanyol resident a Catalunya encara faria de més mal resoldre. Per més que declaressin la dóna i les criatures i el veïnat en pes, la justícia espanyola poc es creuria pas que un ciutadà de Catalunya xiula l’himne espanyol per afició i no pas per tocar els pebrots.
En fi, que l’articulat de la normativa hauria de ser tan primmirat amb la casuística, diferenciant clarament el xiulet crític del xiulet fervorós, que val més que don Mariano es dediqui a coses més urgents com ara el rescat. I si no es pot dir cantant, que és un rescat, li ho direm xiulant. (Article publicat a El Punt Avui el 13 de juny de 2012)