Escrits amb els dits

Els ciutadans de Catalunya vam viure avui fa un any un dels episodis més lamentables de la nostra història recent. El bloqueig infame del Parlament, seu de la sobirania popular, va marcar el punt d’inflexió d’un moviment, el dels indignats, que va dilapidar la seva legitimitat amb una actuació intolerable des de qualsevol punt de vista que tingui la democràcia com a referència i la intel·ligència política com a guia d’actuació.
Un any després dels fets, el moviment ha esdevingut força marginal i desconnectat de la majoria. Malgrat tot, s’ha demostrat que els indignats tenien motius de sobres per reaccionar contra una situació financera obscena i una gestió política i econòmica desastrosa i irresponsable que ens han dut a un sot del qual ens costarà anys i panys sortir i del qual sortirem havent perdut massa llençols en la bugada.
Com pot ser, doncs, que la indignació, com a organització, no hagi pres, que no hagi guanyat centralitat? Per què, si tots estem indignats, el col·lectiu que tenia la indignació per bandera no ha capitalitzat la ira popular? Hi ha diversos motius. Alguns són globals: la incapacitat de teixir un discurs polític coherent i articulat. El poder enorme de l’statu quo per resistir les envestides. Tanmateix, centrant-nos en el cas català, aventuraria dues causes locals del fracàs. La primera, la utilització d’unes formes barroeres, inacceptables per a la majoria. La segona, no haver sabut (o no haver volgut) entendre que les injustícies socials i les injustícies nacionals que patim són les esques d’un mateix pecat, i que la crisi costarà de passar però passaria millor sense haver d’arrossegar el llast d’Espanya. (Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2012)