Escrits amb els dits

Fa uns quants dies El Punt Avui explicava una notícia dolenta i dues de bones en un mateix titular, que va ser molt comentat a les xarxes socials i en altres mitjans de comunicació. La part dolenta de la informació, signada pel periodista Jordi Panyella, era que en els últims mesos s’ha disparat la venda de caixes fortes per a particulars. Resulta que hi ha una mena de tremolor de cames que ens ha entrat a tots no sigui que això de l’euro i la prima de risc i la borsa i la incompetència de Rajoy i la seva colla d’indocumentats ens envien l’economia rostos avall. Davant d’això, els més pessimistes, els més alarmistes i els més catastrofistes de la colla han corregut a comprar caixes de seguretat per instal·lar-se-les a casa i retirar els cèntims dels bancs. Fins aquí la part negativa del cas. Les bones noves eren, en primer lloc, que els fabricants i venedors de caixes de seguretat diuen bé de la reactivació d’aquest sector productiu, només faltaria. Ja se sap que la crisi també és una mena de variable del negoci i que sempre que algú hi perd algú altre hi guanya. Com a mínim, aquests industrials ho fan d’una manera perfectament respectable, no com la majoria d’especuladors que a hores d’ara s’estan lucrant simplement movent els diners de lloc amb l’aplicació estricta de la màxima que diu que diner crida diner.
Tornem al començament, una mala notícia i dues de bones en un mateix titular. Ens queda per explicar el segon element positiu del relat. Aquí ve: la conclusió és que encara queda gent, i sembla que no pas poca, que té diners al banc per anar-los a treure i ocultar-los en un racó ben amagats i blindats a prova de lladres, de lladres financers, perquè a prova de lladres comuns encara està per veure si funcionarà. Ja ho sentirem a dir, si això acaba provocant una onada d’assalts a domicilis en que més d’un i de dos i d’unes quantes dotzenes de porucs estalviadors hi acabin prenent mal.
És curiós com han evolucionat les coses en només mitja dècada, des que a principis del 2008 ningú excepte el president Zapatero dubtava que els negocis immobiliaris (i, de retruc, la roda econòmica que impulsaven) començaven a anar de mal borràs. Tots recordem els exercicis d’eufòria desfermada i de bombolla creixent que van precedir aquesta situació actual de col·lapse financer, depressió econòmica, paràlisi pública i commoció laboral, una temporada llarga que vam viure enfilats de manera inconscient en la desmesurada activitat constructora, immobiliària i hipotecària. Vam progressar a cops de totxo, maó sobre maó, sobre plànol o claus en mà. Tanta paret com vam anar pujant amb aquelles ganes i aquella febre de l’or, o millor dit, aquella febrada del ciment, ara la baixem de cop i sense casc, tot i que curiosament, el rajol no deixa de ser una eina metafòricament útil per tirar endavant. Els economistes i els venedors de pisos sostenen que el rajol ha perdut el valor com a refugi de capital. Fals. Només ha canviat la metàfora. Hem passat d’invertir els diners en el rajol, a amagar-los-hi a sota. Ja ho veieu, el rajol continua presidint les nostres vides, sigui per bé, sigui per mal. (Publicat a Presència el 17 de juny de 2012)