Escrits amb els dits

He llegit La meva vida, d’Anton Txékhov, un relat breu i agredolç sobre la rebel·lia d’un jove de la petita noblesa russa de províncies, Missaïl, que es gira contra la rutina de l’ociositat i la feina grisa i improductiva dels fills de casa bona. Una història on es barreja la descripció costumista precisa, present tant en la narrativa com en el teatre deTxékhov, amb el retrat acurat d’uns personatges que deambulen per un món que no entenen ni els entén. Aquesta mena de Barthelby que un dia decideix no treballar més en feines d’oficinista i dedicar-se a guanyar-se el sou amb la suor literal del seu front, ve a ser com una mena de prerevolucionari desorientat, d’indignat sense gaire criteri, d’inconformista al qual no li agraden les desigualtats del món però que, més enllà d’aquesta constatació, no sap com posar-s’hi per afrontar-les si no és des del seu punt de misantropia i la trobada amb una mitja taronja tan desubicada com ell mateix. Un personatge que no deixa de ser un transmissor dels dubtes del propi autor, sempre preocupat pels canvis socials i morals, els quals retrata amb una certa indignació però també amb perplexitat. El gran Txékhov constata que la vella societat servil està periclitada però intueix que el progrés humà no és necessàriament cap a millor, i així ho fa expressar a un dels personatges que fa de contrapunt al dubitatiu Missaïl: “Al costat del desenvolupament de les idees humanitàries s’observa el creixement també progressiu d’un altre tipus d’idees. Desapareix el règim de servitud, però en canvi creix el capitalisme (…) Ja no fuetegem els nostres lacais a les quadres, però atorguem a l’esclavitud formes més refinades i sabem trobar-hi una justificació en cada cas particular.” Són paraules del doctor Blàvogo extrets del capítol VI, el que conté més càrrega ideològica de tot el relat. Una ideologia que podria semblar concomitant amb les idees revolucionàries de finals del XIX, però que el propi personatge s’encarrega d’esvair: “La qüestió de fer el bé o el mal l’ha de resoldre cadascú per si mateix, sense esperar que la humanitat l’arribi a solucionar per la via d’un desenvolupament gradual.” Per si quedava algun dubte sobre l’oscil·lació tradicional petitburgesa entre l’admissió de la injustícia social i la prevenció respecte dels moviments de masses organitzats, res millor que l’opinió de la bella Dólgikova, no gaire pàgines més enllà: “La gent mediocre, com jo, per exemple, no saben res i no poden fer res per ells mateixos; a aquests no els queda altra opció que descobrir algun corrent social profund i seguir-lo, i deixar-se endur fins on els porti.” La meva vida és, doncs, un relat que reflecteix els dubtes d’una època de canvis socials i, si es pot dir que s’aporta alguna idea de futur, aquesta és una certa aposta pel progrés intel.lectual com a motor de canvi: “Els corrents socials seriosos són allà on hi ha saber; la felicitat de la humanitat futura hi consisteix, en el saber. Brindo per la ciència!” Brindo per Txékhov. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)