Escrits amb els dits

He llegit Alliberament de Sándor Márai, una història que s’aparta diametralment dels arguments més habituals de l’autor hongarès, un mestre en la dissecció de les relacions amoroses que en aquest cas ens sorprèn amb una colpidora història sobre el llarg setge de Budapest de l’any 1944. El canvi de temàtica no afecta en absolut la potència narrativa de Márai, ni la seva capacitat d’arribar al fons de l’ànima humana. En aquest llibre ho fa per mitjà de l’experiència de la jove Erzsébet, que guia el lector per la barbàrie, la mesquinesa i la deshumanització que viu una capital esmicolada pacientment per la sistemàtica campanya de bombardejos a què és sotmesa. En un relat en tercera persona i sense recórrer a la fórmula dels llargs monòlegs digressius tan habituals en la seva abundant producció novel·lística, Márai sap encomanar al lector l’angoixa i la desesperació de la vida entre ruïnes d’una ciutat ocupada pels alemanys i assetjada pels russos, on el futur és incert i els desitjos de la població van poc més enllà de voler que, de la manera que sigui, s’acabi la tortura del setge. Una situació límit en què la ciutadania s’adona horroritzada que “l’espai i el temps quan hi ha guerra es mesura d’una altra manera que en època de pau”, per dir-ho en paraules del propi escriptor que, d’una manera poèticament esfereïdora, ens transmet la sensació de terror dels habitants de Budapest: “El dia absorbeix la nit, tot s’uniformitza, el temps, el dia, la foscor, tot es torna dens, pastós. També el rostre de les persones.” Una novel·la de terror psicològic, sense més mostres que els propis homes. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)