Escrits amb els dits

Portada del llibre

 

He llegit “El son etern” de Raymond Chandler, fonamental història negra protagonitzada pel mític Phillip Marlowe que, val a dir, m’he empassat sense que se m’hagin enganxat a la memòria ni la imatge de Humprey Bogart, ni encara menys la de Lauren Bacall, els dos actors que van posar cara als personatges principals en la no menys imprescindible però substancialment diferent versió cinematogràfica. Tots els ingredients del gènere policíac desfilen per un relat que podríem considerar inaugural del perfil de tipus dur d’integritat a prova de bales i moralitat curada d’espants. Un personatge, el de Marlowe, amb totes les característiques que, a partir d’ell i amb el permís del Sam Spade de Dashiell Hammet, li caldran a tot protagonista canònic de sèrie policíaca per resultar convincent: un sentit de l’observació afuat, un grau altíssim de cinisme, taciturn, una resistència impertorbable davant dels encants femenins, una bona gavardina i una inequívoca afició pel wisky com a combustible del cos i de l’esperit. A “El son etern” Chandler basteix una història de crims encadenats amb un sentit del ritme impecable, sense treves ni meandres argumentals, directe a barraca, i, sobretot, amb unes descripcions de llocs i persones gairebé notarial. Ambients densos, personatges foscos i ambigus, diàlegs brillants, tensió mesurada. Llegir el “Son etern” en aquesta nova traducció que ens ofereix La Magrana és un goig sense pal.liatius, la joia autèntica del retrobament amb un clàssic entre els clàssics del gènere. (Consulteu altres ressenyes clicant a El llegir no fa perdre l’escriure)