Escrits amb els dits

Avui estaria plenament justificat que us comencés a relatar una batalleta d’aquelles de prejubilat sobre la meva experiència en el concert Catalunya Vol Viure 0en Llibertat d’ara fa vint anys. No ho faré. Primer, perquè no tan sols estic lluny de l’edat de prejubilació i, per tant, de fer comentaris de veterà, sinó que, al pas que anem, aquesta edat no m’arribarà mai per més anys que visqui, tot i que val a dir que feina hi hagi i forces em quedin per continuar treballant.
Una altra raó per la qual no us clavaré la historieta amb traïdoria és perquè sóc una mica, una mica per no dir molt, reticent a la nostàlgia. La nostàlgia em fa revenir que no només del concert, sinó que em recorda que de moltes altres coses ja comença a fer-ne vint anys, si no en fa vint-i-cinc, i això d’anar afegint memòria al darrere, ja se sap, porta implícit anar retallant expectatives al davant. Memòria, sí, nostàlgia, cap. Però la principal motivació per no mirar enrere és perquè el que més m’emprenya és constatar que han passat dues dècades i que som allà mateix. Alguns pensareu que hem avançat molt i que hi ha molta més ciutadania conscienciada i us diré que d’acord. Però els que fa vint anys ja estàvem convençuts que la independència era l’única via per sobreviure, i que ens hem sentit a dir des de somiatruites a eixelebrat i hem aguantat estoicament com la gent suposadament de seny i pretesament de bé ens posava l’etiqueta de radicals, després de molts anys de marginalitat comencem a veure com la raó i els arguments bons són els nostres. Tanmateix, encara som allà mateix: a Espanya.
Personalment, a més, tinc un condicionant professional que ja em fatiga. No he militat mai en cap organització política, però la meva feina durant més de dues dècades a El Punt, després a l’Avui i actualment a El Punt Avui, l’he considerada com un compromís fins a cert punt polític. I no hauria de ser així. Perquè, al capdavall, no he fet altra cosa que allò que fa qualsevol periodista de Le Monde, El País o The Guardian: explicar la realitat des de la perspectiva nacional pròpia i en la llengua de la pròpia nació. Ser un periodista convencional, a Catalunya, encara pot resultar pintoresc.
Espero, confio i estic segur que el festival de diumenge vinent serà un èxit segur perquè hi ha cartell, hi ha públic i hi ha ganes de cridar que aquest país vol viure en llibertat. Però encara desitjo més que aquest sigui l’últim concert, l’últim festival, l’últim aplec en què haguem de reclamar una cosa que ja fa anys que podríem tenir. Fa vint anys que perdem el temps; el temps i els diners. Ja n’estic tip, de viure a Espanya. Ja n’estic tip d’esperar una solució. Ja n’estic tip, de festivals, de manifestacions, de manifestos i de proclames. Ni d’aquí a vint anys, ni d’aquí a deu, ni d’aquí a cinc, ni d’aquí a un parell d’anys no vull tornar a estar reclamant la independència. Vull començar a celebrar els aniversaris en positiu i que, el pròxim festival sigui per commemorar el dia que, d’una punyetera vegada, el poble de Catalunya va dir no pas que volia viure en llibertat sinó que va decidir començar a viure-hi. (Article publicat a Presència el 22 de juliol de 2012)