Maragall, Ernest
31 juliol 2012 per Carles Ribera
Vist des de fora del PSC podria semblar que l’actitud de la direcció d’aquest partit amb el diputat Ernest Maragall pel seu vot favorable a la hisenda pròpia catalana és un error d’estratègia gravíssim que se suma a la llarga corrua que hauria comès aquest partit sumit en un preocupant estat de desorientació. Com si els manaies de la formació estiguessin caient per un barranc i, en veure Maragall arrapar-se a una branca per intentar escalar li diguessin “alerta, que prendràs mal”, mentre ells continuen rodolant rostos avall. Vist des de fora del PSC i des d’una perspectiva catalanista no es pot pas entendre com és que l’únic parlamentari que ha prioritzat el sentit de país davant de la disciplina de grup sigui mal vist pels seus. I més quan, segons alguna confessió en veu baixa, hi havia companys i companyes de files que comparteixen la seva opinió però no han gosat dir-ho.
La majoria de catalans no entenen l’estratègia del PSC perquè, de fet, la majoria de l’electorat actual es divideix entre aquells que no han votat mai el PSC i aquells que han deixat de fer-ho. I sense ser-hi a dins costa comprendre un partit que ja fa temps que ha decidit que es conforma a ser una mena de rebost de vots del PSOE a Catalunya. És una aposta estratègica no pas menor. Perquè a Catalunya, recordem-ho, hi viuen molts espanyols. Els espanyols, normalment, van votant el PSOE o el PP una mica seguint la llei del pèndol. El PSC-PSOE continua sent la segona força política catalana, que no és pas poc. Una altra cosa és que això sigui un plantejament amb futur en una Catalunya on, entre el PSOE i el PP, cada cop més gent no en vota cap dels dos. (Publicat a El Punt Avui el 31 de juliol de 2012)
