Escrits amb els dits

Com que ahir era primer d’agost, em va sobtar veure la persiana de cal meu barber aixecada. Hi vaig entrar content perquè no m’hauré de passar tot un mes sense poder anar a arreglar-me aquest serrell tan frondós que tinc. Només d’entrar li faig la pregunta típica d’aquests dies: coi, que no feu vacances? Amb una veu de confidència (que no cal perquè sóc l’únic client) l’home em xiuxiueja que, bé, és clar, potser sí, que farà una setmaneta a tot estirar, però ja se sap que aquest any les coses estan com estan i tal i tal i pasqual i que si vull màquina o tisora.
No és el primer cas que em trobo aquest estiu. Persones que, podent-se permetre el luxe de fer unes setmanes de descans perquè encara tenen feina, marxen amb un sentiment de culpabilitat espantós i et confessen compungides que se’n van al càmping, o a la casa de la platja, o et diuen capcots que no van enlloc perquè la cosa està fotuda i després saps que han anat a prendre la fresca als fiords de Noruega.
Anar de vacances, avui, fa lleig
Qui recorda aquells sopars de duro que explicàvem fa no gaires anys? Què se n’ha fet, d’aquelles competicions per veure qui anava més lluny? On s’amaguen els exemplars de la subespècie dels gimme two (“poseu-me’n dos”), el malnom que identificava arreu els ciutadans d’aquests verals per la nostra voracitat viatgera i consumista. Aquest agost l’estil fatxenda i exhibicionista va de baixa, bé per falta de recursos o bé per excés de pudor. Per detectar la gravetat d’una crisi, ni prima de risc, ni borsa, ni emissions de deute. El millor indicador és, per exemple, preguntar per les vacances al barber. (Article publicat a El Punt Avui el 2 d’agost de 2012)