Escrits amb els dits

Encara recordo aquells temps en què les persones vam començar a comunicar-nos a través d’uns fòrums cibernètics que algú va batejar com a xarxes socials. N’hi havia de tot tipus i modalitat, dedicades a conèixer gent, compartir amistats, fer proclames de temàtica diversa i compartir creacions fotogràfiques degudament retocades amb uns programes de tractament d’imatges absolutament fenomenals per la seva senzillesa d’ús i resultats visuals. Les xarxes socials tenien noms en anglès o confegits amb mots procedents d’aquesta llengua. Hi havia el Facebook, el Twitter, Instagram, Flickr, Linkedin i tota una rastellera més o menys popular de punts de trobada virtual.
Les xarxes socials van generar uns debats intensíssims i apassionats a l’entorn de la seva afectació sobre les relacions humanes, sobre la capacitat de desviar l’atenció sobre la realitat i la potència mediàtica per tal d’estendre missatges, generar canvis d’estat d’opinió i, fins i tot, provocar revoltes i revolucions. «El Twitter en va ple» es va convertir durant un temps en una frase repetida fins a l’extenuació per justificar la importància d’un fet, d’un esdeveniment o d’una polèmica. Moltes persones amb ínfules o ànsies de notorietat es vantaven de tenir alguns milers de seguidors a la xarxa social de l’ocellet, o una quantitat estratosfèrica de suposades amistats al llibre de cares. Empreses, partits i entitats de tot tipus van abocar-se a l’ús promocional d’aquests canals de distribució d’informació a la recerca de clients potencials. El periodisme en massa va sentir-se impel·lit a una immersió en aquest marasme per tal d’intentar separar el gra de la palla, la notícia del rumor, amb una fortuna desigual que moltes vegades va convertir en titular un esdeveniment determinat només pel fet que havia fet «bullir les xarxes socials», segons un altre conegut adagi de l’època.
Després d’uns temps d’intensitat frenètica col·lectiva, la pulsió va anar baixant per deixar pas a noves maneres alternatives de comunicació entre persones que, ben mirat, com les esmentades anteriorment, no deixaven gaire clara la diferència entre comunicació i incomunicació, una circumstància derivada del poder addictiu d’uns mecanismes de relacions humanes que eren capaços de generar la creació d’una realitat virtual, o si més no paral·lela, que feia perdre sovint el món de vista als usuaris excessivament obsessionats. Punt i a part.
A hores d’ara els pacients lectors d’aquest article ja haureu deduït que l’escrit d’aquesta setmana és un exercici de futurologia amb pretensió recreativa que podeu trobar més o menys agosarat o ocurrent però que, ben segur, anticipa la conclusió que algú, d’aquí a un temps, podrà redactar amb perfecte coneixement de causa i experiència contrastada. Sempre passa. La modernitat més extrema i la innovació més radical, ens pensem que són una via de futur quan, ben analitzades, no són altra cosa que una nova porta cap al passat.
Tot cau en desús sota aquesta capacitat insaciable d’una humanitat amb una tirada malaltissa per fer-se sentir sense pràcticament temps per escoltar i pair. (Article publicat a Presència el 05 d’agost de 2012)