Escrits amb els dits

Les decisions importants sovint són fruit d’una conjunció de factors més enllà dels purament tècnics, com ara l’oportunisme o les necessitats conjunturals. El cas del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) n’és un exemple. Ni Montjuïc va ser una elecció òptima per a un equipament de masses, ni els inventors de l’acrònim passaven pel seu millor moment creatiu. Per això és comprensible el neguit del nou director del centre, Pepe Serra. Una altra cosa és que incorporar el nom “Barcelona” a la denominació resolgui res. Si fem un cop d’ull a l’entorn trobarem que hi ha ben pocs museus de referència que portin el nom de la ciutat que els acull, capitals amb marca tan o més potent que la barcelonina. Alguns opten per la denominació de país. El “British”. Altres, per l’emplaçament urbà: el Prado, Orsay, el Louvre. N’hi ha de tan difícils de pronunciar com MNAC, i ara em ve al cap el Rijksmuseum. Podríem passar a Berlín, Florència, Dublín. Què comparteixen, per tant, aquests grans aparadors de l’art? Doncs que, o bé disposen d’una col·lecció fabulosa, o bé són a la capital d’un estat que els fa lluir. Alguns, ambdues coses. El MNAC potser no està a l’altura de l’Hermitage o el Moma (tot i que no té res a envejar a molts dels citats), ni Barcelona és capital d’estat, encara. La nostra pinacoteca nacional té un problema de difusió, això és difícil de rebatre. Però afegint-hi “Barcelona” s’hi guanya ben poc. Perquè si la qüestió fos ser comercial, res millor que destinar una sala a traslladar-hi el museu del Barça, el club que, com va dir aquell president constructor, té el goig de tenir una ciutat que porta el seu nom. (Publicat a El Punt Avui l’11 d’agost de 2012)