L’edat de treballar
14 agost 2012 per Carles Ribera
Des que la humanitat està mÃnimament organitzada l’edat laboral ha representat l’etapa més llarga de la vida. En les societats prehistòriques i de l’antigor més reculada la gent treballava des que era capaç de fer-ho fins que ja no podia més. Feina a viure, per dir-ho d’una manera literal. Aquesta tònica es va mantenir amb poques variacions en les societats agrà ries i, d’una manera accentuada, en les primeres dècades de la Revolució Industrial, amb l’explotació infantil salvatge i l’entrada massiva de la dona com a treballadora fora de l’à mbit domèstic.
En resum, al llarg dels segles només una minoria de privilegiats o afortunats han pogut passar sense guanyar-se el pa amb la seva suor prà cticament tots els anys que han habitat sobre la capa de la terra. Això no obstant, a partir del segle XX la durada de la vida laboral, com a conseqüència de les lluites socials, al món occidental es va aconseguir limitar, per dalt amb la jubilació, per sota establint una edat mÃnima. Total, quatre o cinc dècades d’activitat per barba. El sistema ha funcionat raonablement bé un grapat d’anys, en l’oasi conegut com a Estat del Benestar. Fins ara. Avui, segons les estadÃstiques, poca gent troba ocupació abans dels trenta anys i cada cop n’hi ha més que la perd tot just passats els quaranta. Això vol dir que la mitjana, amb una mica de sort, aspira a poc més d’una dècada de vida laboral estable. I això sense parlar dels salaris. Si algú sap dir com se sosté el sistema d’aquesta manera, tindrà la clau del futur. I si aquest algú no s’afanya, temo que cada cop hi haurà més gent disposada a esbotzar el pany. (Publicat a El Punt Avui el 14 d’agost de 2012)
