Escrits amb els dits

Si hem de fer cas al poeta Rilke i acceptar que la nostra veritable pàtria és la infantesa, me’n guardaré bé de criticar Lloret de Mar, on vaig passar els meus primers deu estius, deu llarguíssimes vacances de tedi i despreocupació de les quals em revé el record, citant ara Erri de Luca, d’aquella “pell de l’estiu, una segona pell gruixuda i fosca” que renaixia sota les butllofes provocades per l’excés d’exposició al sol i a la sal, quan encara vivíem al marge dels consells mèdics que ara ens fan més previnguts i preocupats.
D’aquell Lloret ja aleshores massificat n’han sobreviscut, sense necessitat d’activar la memòria sinó agafant el cotxe i anant-hi avui mateix, alguns dels millors racons de la Costa Brava. Els deliciosos jardins de Santa Clotilde, dissenyats per Nicolau Rubió i Tudurí. El paratge de Santa Cristina. La cala Boadella. N’hi ha algun més.
Periòdicament, però, una llevantada de desprestigi bat mediàticament amb fúria contra la vila. Digueu-ne acusacions de turisme de borratxera, digueu-ne el nom del programa infame de la televisió alemanya que ha reobert la caixa dels trons. Fa de mal dir si Lloret és un bon o un mal model. D’entrada, no sembla pas que la gernació de forasters que hi vénen en marxin decebuts. Ni que els empresaris es queixin. Una altra cosa és discutir si caldria buscar l’equilibri entre sostenibilitat i negoci. Per més voltes que hi donem, el millor és plantejar-nos, en un esforç de sinceritat, si en cas de ser estrangers voldríem anar a passar les vacances al centre de Lloret. En la resposta que donem a aquesta pregunta hi ha la diagnosi més ajustada del que caldria fer. (Publicat a El Punt Avui el 15 d’agost de 2012)