Escrits amb els dits

El senyor Carles Duarte, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca), ha exposat algunes qüestions interessants sobre els Premis Nacionals de Cultura. Entre altres coses, planteja reduir el nombre de guardons. Una proposta assenyada en un país amb tirada a repartir medalles, creus i distincions a l’engròs, com si els nostres governants, conscients de la dissort històrica dels catalans, es vulguessin assegurar almenys que cap compatriota morís sense haver rebut un premi de consolació. El president del Conca també ha dit, amb el suport del conseller Mascarell, que en l’apartat de literatura s’hauria de tenir en compte els autors de casa que escriuen en castellà. Ai, que ja hem trepitjat l’ull de poll.
Difícilment es pot rebatre el parer dels senyors Duarte i Mascarell. En altres disciplines bé que s’han premiat persones que utilitzen el castellà. Enlloc està escrit, per cert, que fins ara estigués prohibit valorar els castellanoescrivents. Això sí, resulta pintoresc que un dels arguments esgrimits sigui que a Espanya tampoc fan cas a tots aquests literats. Pobrets, quin drama.
Hem d’admetre que aquí conviuen moltes cultures a banda de la pròpia, i que hi ha més d’una parla (i de dues) per projectar aquesta terra culturalment al món. Però tinc la sensació que cada aportació renovadora, lluny d’eixorivir-la o potenciar-la, va deixant una mica més enxubada aquesta nostra petita i rebregada llengua catalana per a la protecció de la qual no tenim res més, contra tot un Estat espanyol, que les institucions que ara volen premiar autors castellans mig per compassió, mig perquè no se’ns ofenguin. (Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost de 2012)