Escrits amb els dits

Alguns catalans hem pogut constatar amb certa perplexitat que bona part dels atletes del nostre país participants en els Jocs de Londres han tornat havent fet papers força destacats i extremadament contents i satisfets per haver competit sota bandera espanyola. Uns esportistes que per aquesta mateixa raó han estat aplaudits fins a fer-se mal a les mans per una altra bona colla de compatriotes que no dubten a pujar als altars de la mitomania uns nois i noies que s’avenen a representar la nació que ens esclavitza.
Estadísticament parlant, és indiscutible que el medaller de la delegació del país veí del costat seria molt més escàs sense l’aportació dels atletes catalans. Només cal fer un petit recompte, petit bàsicament perquè, amb catalans o sense, la collita medallera ibèrica ha estat tirant a migrada si ho comparem amb la primera fila, digueu Xina, digueu els Estats Units, digueu França o digueu la Gran Bretanya, per citar alguns que guanyen metalls a cabassats. Tanmateix, en circumstàncies de normalització política, la delegació catalana no tindria res a envejar a la majoria. Per exemple, podria situar-se davant d’alguns estats de més dimensió demogràfica i geogràfica, i si penso en algun nom penso en Espanya. Són faves comptades. O, més ben dit, medalles comptades.
De tant en tant se senten a explicar casos d’esportistes que se sentirien més identificats competint per Catalunya. Són encara exemples aïllats. Testimonials. I estranyament minoritaris si es té en compte la temperatura independentista creixent a casa nostra. Què passa? És que tots els esportistes són del PP? O de Ciutadans? O del PSC? O d’Unió? Segur que no. El que passa és que a casa nostra competir esportivament al servei de l’enemic té una mena de butlla que no trobem en altres fronts. Tradicionalment s’ha argumentat, amb una certa actitud entre condescendent i autojustificativa, que si la política no és capaç d’aconseguir que Catalunya competeixi internacionalment, no es pot pas exigir a jugadors, atletes o nedadors que sacrifiquin les seves expectatives esportives i posin en risc una carrera brillant tot plegat per un compromís nacional incert. Un argument que s’estampa contra la realitat. Poques vegades s’ha aconseguit un objectiu sense el compromís o esforç dels mateixos implicats o interessats. Encara hi hauria servei militar obligatori, per exemple, si haguessin hagut de suprimir-lo els polítics. Contràriament, la política va reaccionar gràcies al coratge dels insubmisos i, un cop oberta l’escletxa amb algunes penes de presó pel mig, el desencadenant va acabar sent l’allau d’objectors que va col·lapsar el sistema buidant les casernes i fent impossible atorgar places de servei social a tothom. És gràcies a la mobilització de les víctimes que avui els joves no han de passar per una experiència tan absurda com és fer el soldat. Negar-se a fer el soldat esportiu és el mateix. Però molt menys arriscat i perillós. Als esportistes catalans que creguin que haurien de competir sota bandera catalana no se’ls pot demanar més esforç que a la resta de compatriotes. Però sí el compromís que els pertoca. (Article publicat a Presència el 19 d’agost de 2012)