Escrits amb els dits

Seguint les noves directrius que segons sembla té previst adoptar, un cop concloses profundes i entenimentades discussions, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts de Catalunya (Conca) per tal de poder considerar que la literatura en castellà feta per autors catalans forma part indestriable de la productiva i florida cultura catalana, gosaria proposar, amb intenció purament lúdica i recreativa, no fos cas que algú s’ho prengués al peu de la lletra i seriosament, una revisió a fons de tots els referents de la catalanitat per adaptar-nos als nous criteris de la modernitat oficial que ens arriba de la mà de la flor i la nata de la matèria grisa cultural de la nostra estimada pàtria comuna.
En un article precedent ja vaig suggerir, molt modestament i sense ànim d’imposar cap criteri, que, des d’ara, seguint el criteri del Conca que, segons entenc, sosté que cultura catalana és tota aquella activitat cultural que es fa a Catalunya, la cuina japonesa feta per catalans sigui considerada gastronomia catalana. Hi he estat rumiant una mica i, des de la meva modèstia intel·lectual, m’han vingut al cap algunes altres aportacions que ben segur que podrien ser preses en consideració a l’hora de dictaminar l’amplitud dels marges de la nostra nacionalitat infinitament integradora. Hi podríem afegir, per exemple, que un cafè irlandès elaborat per un bàrman català és gastronomia catalana, també. O per una barwoman, no pequéssim pas, de retruc involuntari, d’incorrecció política. Que els professionals baristes esmentats siguin o no catalanoparlants no cal que ho considerem més enllà d’un mèrit, tampoc ens hem de posar estrictes. Amb els temps que corren seria potser massa poc multicultural insinuar que en un bar el personal hauria de ser capaç d’atendre’t en català. Fa antic.
Més coses. El criteri apuntat pel senyor Carles Duarte, president de l’organisme que vetlla per les essències de la catalanitat cultural, ens porta a pensar que, si generalitzem en tots els àmbits, podríem sostenir que unes nines russes, si són fabricades a Catalunya, també seran incorporades al catàleg de records catalans. Unes banderilles i un toro de lídia també ho són, però en aquest article són figues d’un altre paner.
Canviem d’àmbit: un rasurat brasiler, si està fet per una esteticienne catalana, automàticament passa a formar part de l’estètica nacional. Una sauna finlandesa, instal·lada en un establiment de propietat catalana, és una tradició catalana com les calçotades o la festa de la ratafia. El ball tampoc queda exempt d’una profunda renovació: una parella de balladors de tangos, catalans de setena generació, podrien situar aquesta dansa entre les més belles que es fan i es desfan, al costat de la sardana o la jota ebrenca, tots saltant, tots saltant.
Un últim exemple, tot i que podrien ser més: un ós polar del zoo de Barcelona serà considerat fins a nova ordre fauna catalana, especialment si l’exemplar és nascut a Catalunya. No hi fa res que hagi nascut en captivitat. Tots els catalans fa anys que naixem en captivitat i cada vegada tinc més clar que no sortiríem de la gàbia ni que ens deixessin la porta oberta. (Article publicat a Presència el 26 d’agost de 2012)