Escrits amb els dits

Ara corro el risc de resultar aixafaguitarres però no veig per enlloc que el rècord de turistes registrat en aquest país al mes de juliol sigui una dada positiva. Catalunya ha superat els dos milions de visitants, un 9% més que l’any passat. Molt bé. Això és bo? Mirat a curt termini, en uns moments en què res no va a l’hora en l’economia, sembla que hauríem de ballar per un peu perquè els estrangers encara vénen a raure a casa nostra per passar la canícula rostint-se les pells esblanqueïdes. Personalment, estic convençut que només ens en sortirem si aconseguim que de turistes en vinguin no el 9% més, sinó el 50% menys, però que gastin el doble. El mesurament de l’èxit a partir del creixement constant del nombre de pernoctacions és d’una perversitat indiscutible. D’entrada, perquè no és realista pensar que el nombre de forasters pot créixer ad infinitum any rere any. Després, l’aposta per la massificació està basada, en general, en una oferta de preus cada cop més baixos, la qual cosa porta més gent sense que els ingressos creixin en la mateixa proporció. I, sobretot, el risc principal és que per acollir molts turistes calen unes inversions en infraestructures (carreteres, depuradores, xarxes de subministraments energètics) que, comptat i debatut, caldria veure si compensen. Ja fa anys que se sap i ja fa dècades que es parla de desestacionalització i de qualitat, mentre tothom va fent la viu-viu. Ja em perdonareu si acabo amb un tòpic. Però el model turístic actual, i més veient l’exemple immobiliari depredador precedent, és pa per avui i fam per demà. Un pa amb data de caducitat no gaire reculada.  (Publicat a El Punt Avui el 26 d’agost de 2012)